Més preocupats pel preu dels alvocats que pels de l’habitatge. Més pendents de sumar likes a Instagram que experiència laboral al currículum. Se’ns culpa d’haver acabat amb el cine, la Unió Europea i, fins i tot, els cereals. Tan terribles som els millenials? Potser la realitat sigui que, tot i estar-nos convertint en adults enmig d’una crisi econòmica, mediambiental i política, tampoc no ho estem fent tan malament. Potser sigui que les ganes les tenim totes, però són les oportunitats les que escassegen. De passió, oportunitats i joventut va precisament el programa de beques de postgrau de l’Obra Social ”la Caixa” que, un any més, ha servit de trampolí per a que 120 joves de tota Espanya puguin continuar els estudis a les universitats més prestigioses del món. Ho celebrem parlant amb dos dels seleccionats.

 

 

 

Eva Casado Ariza (Cerdanyola del Vallès, 1995)
Doctorat en Direcció d’Orquestra   

“Quan em van concedir la beca vaig sentir una veritable explosió d’alegria. Crec que és la millor beca a Espanya d’aquestes característiques, és una passada! La vaig demanar perquè acabava de graduar-me en el Màster de Música en Violí i Direcció Orquestral de la Universitat de Florida, i tenia clar que el doctorat en Direcció d’Orquestra també el volia fer als Estats Units. Encara no m’han confirmat a quina universitat m’han acceptat, però espero que sigui a la meva primera opció: la Universitat de Miami.

M’agradaria guanyar experiència en una gran orquestra i investigar en el tema de l’accessibilitat per a les persones amb diversitat funcional en l’àmbit musical. Jo mateixa tinc una discapacitat física des dels 12 anys i conec de primera mà com de difícil pot arribar a ser voler avançar en aquest àmbit amb una minusvalidesa. Per exemple, molts auditoris estan adaptats per al públic, però no per als intèrprets. Com si ni es plantegés la possibilitat que una persona amb una discapacitat vulgui pujar a l’escenari a tocar! De fet, a mi molta gent m’ha dit que no ho aconseguiria, que em busqués un altre ofici; així que, en part, sento certa responsabilitat. No deixaré d’intentar-ho, per mi i per tots els que venen darrere.

No vinc d’una família de músics; els meus pares no toquen cap instrument, però sempre s’han interessat per la cultura i, de petita, em portaven a tota mena de museus, teatres i activitats. Quan tenia 5 anys vam anar a un concert i em va agradar tant que els vaig demanar que m’apuntessin a classes de música. Des d’aleshores, he seguit dedicant-me a això i la meva família m’ha donat suport en tot moment. El meu pare va passar amb mi tot l’any que vaig estar cursant el màster a Florida. La veritat és que em sento molt afortunada de poder dedicar-me al que m’agrada i rebre tant de suport. Per mi, la música és un punt de trobada, una oportunitat per connectar amb gent d’edats, orígens i capacitats diferents. Crec, a més, que la música ha de ser el reflex de la societat: ha de representar la diversitat increïble que hi ha al món. Només així podrà ser un motor de canvi vertader i millorar la societat”.

 

 

Oriol Solé Borràs (Tortosa, 1994)
Màster en Salut Pública a la Universitat de Harvard

 “Vaig començar els estudis de Medicina, però, al cap de poc, vaig perdre la motivació. Tot i que m’encantava el que estava aprenent, no em veia ni com a metge ni com a investigador; així que, paral·lelament, em vaig apuntar a la carrera de Filosofia i, per sort, em va servir un munt! Vaig començar a implicar-me en moviments assemblearis, com l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut, de la qual vaig ser president el 2018. Gràcies a aquestes experiències vaig descobrir tot un món. Un món, a més, molt poc representat al currículum de medicina: el de la salut pública.

Acabada la carrera i superats els dubtes que tenia perquè era l’únic de la meva promoció que no volia fer el MIR, vaig tenir molt clar el camí que havia de seguir. Com que aquí a Europa tot està més centrat en la investigació que a elaborar polítiques, sabia que havia d’anar als Estats Units. Obtenir la beca de ”la Caixa” va ser una baula totalment necessària en el meu camí: sense la dotació econòmica, no hagués pogut marxar. I vaig tenir la sort que m’acceptessin en tots els programes als quals vaig enviar una sol·licitud.

Finalment vaig triar Harvard perquè aquesta universitat em permetia matricular-me a assignatures externes a la Facultat de Medicina, com les de la Facultat de Polítiques. Per mi, això és fonamental, perquè entenc la salut com una acció política: hi ha tot un conjunt de desigualtats (generades pel gènere, l’ètnia o la classe social) que afecten la salut, l’accés que hi tenim i com de formats estem sobre aquests temes. Només aconseguirem una “justícia social” veritable quan totes les conseqüències de la desigualtat en salut que són evitables es reverteixin. Una de les coses més importants que s’ha d’aconseguir és que els polítics siguin conscients de fins a quin punt poden influir en la salut pública més enllà de l’assistència sanitària. Perquè la salut s’ha de tenir en compte a l’hora de fer qualsevol mena de política. Només amb això ja veuríem grans canvis.

 

Text: Patri di Filippo
Il·lustració: David Octane