“Un cec amb un bastó blanc enmig del desert plora sense poder trobar el camí perquè no hi ha obstacles”. En el microrelat Extravío, l’escriptor Alejandro Jodorowsky només va necessitar 20 paraules per deixar entreveure una veritat que parla de tots nosaltres: els obstacles no només són allò que anem sortejant al llarg dels anys, sinó també allò que ens marca el camí per on hem de continuar.

 Hi ha textos que no necessiten una extensió de dos fulls ni descriure minuciosament el protagonista per remoure alguna cosa dins nostre. En un microrelat, cada paraula és un capítol de la història; un art que podran explorar tots els qui participin en el XI Concurs de Relats escrits per gent gran, organitzat per l’Obra Social ”la Caixa” i Radio Nacional de España. El concurs d’enguany, com a novetat, té dues categories: la de relats, de fins a quatre pàgines, i la de microrelats, de fins a 100 paraules. La inscripció és oberta fins al 13 de maig. I, com cada any, les peces guanyadores s’emetran a RNE perquè tothom pugui entendre una mica millor com veuen el món les persones de més de 60 anys.

 

 

Els participants poden escriure sobre el tema que els motivi més: en edicions anteriors, hi va haver des d’històries sobre el que ho deixa tot per muntar un baret al Carib fins a relats sobre envellir al costat de la persona que més estimem. Tot compta mentre cada línia tingui el poder d’atrapar el lector. Això ho sap prou bé Hernán Morgenstern, guanyador del certamen del 2018 i jurat en l’edició d’enguany juntament amb els escriptors Soledad Puértolas i Fernando Schwartz. “El més important és que quan arribis al final del relat, diguis: ‘Ostres! Què ha passat aquí?’, que et deixi en xoc i et faci pensar. Això és important sobretot en el microrelat perquè, mentre que en una novel·la has de llegir 500 pàgines per arribar al final, en un microrelat el final el tens just després del començament”, ens explica l’Hernán des de la llibreria + Bernat.

L’Hernán fa 35 anys que escriu, gairebé mitja vida. Explica que per plasmar al paper el bo i millor d’un mateix s’han de viure noves experiències, conversar amb desconeguts i intentar conèixer millor les persones que tenim més a prop, atipar-se d’autors que agradin —en el seu cas, Joseph Roth o Franz Kafka—, aventurar-se a trepitjar nous bars, places, pobles i ciutats i, per acabar i també molt important, “observar-ho tot”.

Així va néixer el relat que el va fer guanyador del concurs de l’any passat, Esperando la muerte. Ens hi presenta Romualdo Antúnez, a qui les cartes del tarot van anunciar que moriria un 19 de març a les 11.36 h de qualsevol any. Això va fer que any rere any s’assegués a una plaça a esperar el seu final fins que, després de l’hora assenyalada, sospirava alleujat i se n’anava a gaudir del següent any de vida. La història és plena de pors i d’intriga, i ens recorda que ser conscients que la mort, en general, és imprevisible ens ha de fer gaudir més intensament del nostre dia a dia. “Fixa’t, el protagonista del relat només tem a la mort durant aquells instants, la resta de l’any es dedica a viure. I nosaltres hem de fer el mateix perquè, si vivim tot esperant la mort, ens oblidarem de viure”, insisteix.

L’Hernán admet que hi ha una part seva en com el Romualdo lluita per gaudir de la vida. Fins fa poc temps, tenir més de 60 anys no li impedia córrer maratons i posar les seves forces al límit per sentir-se encara més actiu. “Quan la meva mare patia per si em passava alguna cosa, li deia: ‘El que t’hauria de preocupar és que em morís a la feina’. No podem deixar de fer el que ens agrada per por, perquè això sí que ens mata”. Les seves ganes de viure al màxim arriben tan lluny que fa un temps l’Hernán es va embarcar a “la bogeria de la seva vida”: va deixar Barcelona, va comprar una masia en un poblet de l’interior i ha passat tres anys reformant-la amb les seves pròpies mans. Ara, assegura que és de les millors decisions que ha pres mai. “És molt còmode dir que no a experiències noves pel simple fet que som grans. Però això no val. Sempre hi ha alguna cosa que tots podem fer, a qualsevol edat”.

 

Text: Alba Losada
Il·lustració: Malota