Davant d’una pregunta, els éssers humans acostumem a cercar respostes en dos llocs: Google i l’art. I força artistes s’han preguntat què vol dir això de ser pare. En són una bona mostra la quilomètrica carta que Kafka va escriure al seu pare, Bowie dubtant si el seu fill acabat de néixer es voldria quedar en una família tan estranya o Cormac McCarthy preguntant-se què se’n faria, d’un pare i un fill, en ple apocalipsi. Perquè ja et pots passar mesos mentalitzant-te de l’arribada del nadó o imaginant-te com tindrà el nassarró, que, quan finalment el tens a coll, només pots pensar una cosa: “I ara, què?”. Avui, Dia del Pare, recordem que no es neix sabent ser pare, sinó que s’arriba a saber-ne.

Que no hi ha ningú que neixi sabent fer de pare però que tots n’aprenem ho sap molt bé l’Othman. Va néixer al Marroc i des de fa quatre anys viu a Nou Barris (Barcelona) amb la Randa, la seva dona, i els seus tres fills: el més gran, de deu anys; la més menuda, de gairebé dos, i la mitjana, de cinc. L’Othman encara no té permís de residència. No pot buscar feina, no pot viatjar, no se sent segur al carrer. Però això no li impedeix ser-hi sempre, per a la família.

Perquè la situació de l’Othman pot ser precària, però la seva família no ho serà mai. “Com que no puc treballar”, explica, “sempre estic amb els meus fills. Els porto a l’escola i els recullo, veiem els dibuixos, els ajudo amb els deures, sortim a passejar… Quan tens fills, tot ho fas per a ells: matí, dia i nit. Sempre hi ets”.

 

 

Per descomptat, un vincle com aquest no surt del no-res, com un caragol després de la pluja. Per aquest motiu, l’Othman i la família participen en els tallers d’Aprendre junts, créixer en família, una iniciativa del programa CaixaProinfància que s’organitza a l’entitat PES Cruïlla i que vol potenciar les capacitats dels pares per atendre i educar els fills, i contribuir al benestar familiar mitjançant l’afecte, la comprensió i la comunicació. I aquí ve la pregunta del milió: com t’ho fas, per entendre’t amb la família?

Segons la Dolça Valero, membre de l’entitat i coordinadora d’una de les xarxes de CaixaProinfància a Nou Barris, s’aconsegueix, “per sobre de tot, amb comunicació”. I, per poder aprendre a escoltar els altres, abans cal adonar-se de com parla un mateix. “Els pares”, continua la Dolça, “acostumen a dipositar en els nens la responsabilitat que les coses vagin bé o malament. I si a un nen et passes el dia dient-li que no fa bondat, no en farà, perquè això és el que n’esperes”, sentencia.

En les relacions familiars sempre queden coses per aprendre: tant per a qui agafa per primera vegada la maneta molsuda del seu nadó acabat de néixer, com per a qui travessa en verd el carrer donant-li la mà al fill des de fa anys. “Constantment et preguntes si ho deus estar fent bé, si els deus estar educant bé”, confessa l’Othman. “Però després, un dia, la veïna et felicita perquè el teu fill l’ha ajudada a carregar la compra, i t’adones que potser ho estàs aconseguint… i et sents feliç”.

 

 

Fotografia: Laia Sabaté