Darwin va escriure L’origen de les espècies quan tenia 50 anys. José Saramago es va establir com a escriptor amb 60. L’experiència és un grau. Ho confirmen aquests artistes tardans i també d’altres. I en cultures com l’asiàtica, encara avui els més ancians són els savis de la tribu a qui tothom fa cas. Tots hauríem de lluitar per una societat en què fer-se gran es vegi com el que és: una sort i una oportunitat.

El programa de Gent gran de l’Obra Social ”la Caixa” té com a missió contribuir a millorar la qualitat de vida de la gent gran. Una de les iniciatives que duu a terme és un concurs de relats que va començar el 2009 i que té participants de tot el territori espanyol. Cada any la peça guanyadora es dramatitza i s’emet a RNE per donar veu a uns relats que són el reflex de com la gent gran viu i observa el nostre temps. Per entendre’n millor el punt de vista, com afronten el fet de sumar anys i què els aporta l’experiència del concurs, hem parlat amb José Luis Robles, guanyador l’any 2016 amb el relat Interior con ascensor i jurat del concurs d’enguany, del qual es van lliurar els premis a CaixaForum Sevilla el dijous 22 de juny.

 

José Luis Robles a CaixaForum

 

Llegeixo tot el que em cau a les mans. Devoro els llibres. Em solen durar unes 48 hores. Els meus autors favorits són Manuel Llano, un escriptor càntabre costumista i, per afinitat, perquè sóc de Lleó, Julio Llamazares. Una altra de les meves lectures favorites són les obres completes d’Antonio Gamoneda. Ah, i aquests dies estic llegint El monarca de las sombras de Javier Cercas.

Vaig començar a escriure el 2003. La filla d’un amic va tenir un accident i li vaig escriure un poema. Quan estàs escrivint, estàs creant. Aquesta és la sensació. La paraula crear és el que m’omple més. Escric a primera hora del matí, normalment a partir de records i de la vida diària.

Jubilar-me em va provar molt. Encara que la feina que feia m’agradava molt, ara sóc lliure per fer el que mai no havia pogut fer: llegir molt, escriure. Quan et jubiles de vegades et fa la impressió que s’acaba el món, però jo crec que, en realitat, neix un altre món nou i cal omplir-lo amb allò que t’agradi fer.

El meu relat per al concurs parla d’un sensesostre que es diu Isidoro, un personatge fictici basat en la vida real. Tenia l’oficina al barri d’Argüelles de Madrid i de camí a la feina veia diverses persones que dormien al carrer. A Madrid les xifres fan feredat. 2.059 sensesostre censats. El 15 % tenen estudis superiors. El 40 % han estat víctimes d’agressions i només el 41 % d’ells ho denuncien. Ara em vull llançar a parlar-hi. I quan ho faci hi haurà històries a dojo.

Si pogués deixar un missatge als joves del planeta, els diria que a l’habitació s’hi pengin un cartell i que hi vagin anotant una llista d’il·lusions i objectius i que vagin esborrant els que aconsegueixen, un darrere de l’altre, i endavant. I a la gent gran com jo… L’altre dia vaig llegir Daniel Guzmán i deia que el que s’han d’explicar són històries i dir que “puc, puc i puc”. Cal il·lusionar-se. La idea que tens no val per a res fins que no l’executes. El concurs segur que serà un èxit. Animin-s’hi a participar-hi, enguany o l’any vinent.

 

Fotografia: Máximo García