“A mi m’agrada tot: ballar, cantar, tocar el caixó i la guitarra!”. “Jo estic les 24 hores del dia ballant. El ball és el meu llenguatge”. “Doncs a mi m’encanta quan la Rosalía diu: tra, tra!” Amb aquesta allau d’entusiasme ens reben en Mariano, en Joaquín i la Sole al Teatre El Musical del barri valencià del Cabanyal. Va ser en aquest mateix escenari on, l’any passat, aquests nois van aprendre a estimar el flamenc (i a estimar-se a ells mateixos) gràcies a Extremus Danza, un dels projectes guanyadors de la convocatòria del 2017 d’Art for Change ”la Caixa”.

 En Mariano, en Joaquín i la Sole són només tres dels 44 nens i adolescents d’entre 8 i 17 anys, majoritàriament gitanos, que van participar a A quelar!, un projecte de la ballarina i directora de la companyia de ball Extremus Danza Eva Moreno, la qual durant 11 mesos va ensenyar a aquests nois l’art de ballar i cantar flamenc, i de tocar el caixó i la guitarra. “El meu objectiu i la dels altres quatre professors del projecte ha estat sempre oferir formació a uns nens que tenen molt talent i molt poques oportunitats”, explica l’Eva asseguda a la cafeteria del teatre. “També hem fomentat la integració social de la comunitat gitana al barri i hem fet que aquests nens i les seves famílies vegin que, per exemple a través del flamenc, també tenen un lloc en la societat”.

 

 

El 8 de desembre passat, a l’espectacle final, titulat Som Cabanyal, els nois i noies van demostrar —entre focus, acords de guitarra i l’ovació d’un públic incansable— tot el que havien après dalt de l’escenari, el qual, segons l’Eva, és el seu medi natural i on poden vibrar d’emoció, treure tot el que porten dins i fins i tot evadir-se. Perquè, com assegura la ballarina, “quan ballen o canten, se’n van tots els neguits. Es diverteixen i converteixen les coses negatives en positives”.

La motxilla de preocupacions que carreguen tots ells —les dificultats econòmiques de la família o el sentiment de fracàs amb què solen conviure— va fer que molts comencessin el taller amb un “no puc” ficat entre cella i cella que els impedia veure tot el que sí que eren capaços de fer. Però, a mesura que es van animar a fer zapateados, tocar les palmes i sentir en la pròpia pell cada acord de guitarra, aquesta autopercepció errònia es va anar diluint. “Al principi, en Paco no venia a classe de guitarra perquè deia que no era prou bo. Després va acabar tocant a l’escenari amb el guitarrista Juan de Pilar i, el que és més important, creient que val”, recorda l’Eva, mentre uns cops al caixó es converteixen en la banda sonora de les seves paraules. “Al Joaquín, per exemple, li deien a l’escola que no anava bé a mates, però a través del ritme es va adonar que era capaç de sumar amb rapidesa”. Cada una de les paraules de l’Eva transmet la satisfacció que sent per haver demostrat als nois que els sobren raons per confiar en ells mateixos.

Mentre parlem amb l’Eva, el Joaquín, la Sole i el Mariano assagen a la cafeteria els passos i moviments de mans que han interioritzat durant aquest temps. És inevitable respirar en l’ambient l’apoderament i les ganes de somiar que A quelar! els ha transmès. La Sole assegura que de gran li agradaria ser bailaora. El Joaquín es veu fent remats per buleries en grans escenaris. I en Mariano vol ser “un artista conegut arreu del món”. Uns somnis que diuen que perseguiran sense oblidar els bons moments que han viscut junts i com el flamenc els ha ajudat a superar les pors. A la Sole, participar a A quelar! fins i tot li va fer adonar-se que ni la incertesa no pot amb ella: “Sempre recordaré l’estrena de Som Cabanyal. Em va impressionar veure el pati de butaques tan fosc. Em posava nerviosa no saber quantes persones havien vingut a veure’ns. Però quan em vaig posar a ballar, els nervis van desaparèixer. Només existia el ball”.

 

Text: Alba Losada
Fotografia: Rita Puig-Serra