Encarar l’últim capítol de la vida mai no pot ser fàcil. Però precisament en aquest trànsit, dur però inevitable, és quan més necessitem el suport dels altres. Per a les persones que estan a cures pal·liatives, tenir assistència psicològica especialitzada i personalitzada és fonamental. Perquè cada cas i cada pacient són diferents. El Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa” treballa a tot el territori espanyol perquè pacients i familiars puguin fer front a aquest despreniment vital en les millors condicions possibles. A Almeria, la Creu Roja gestiona el projecte des del 2008. Hem parlat amb dues de les psicòlogues de l’Hospital Creu Roja perquè ens expliquin la seva experiència en aquesta feina tan exigent com gratificant.

A què podem aspirar quan mirem d’ajudar persones que estan en els últims moments de la vida? Algunes respostes semblen evidents: evitar el patiment físic i fer el possible per preservar-ne la dignitat serien les primeres. Però més enllà de les respostes merament mèdiques, la dimensió psicològica ocupa un lloc primordial per al benestar del pacient i de la família.

L’atenció a la família és, efectivament, una de les prioritats dels psicòlegs i especialment, del propi pacient. “En la majoria de casos, els pacients estan més pendents del patiment de la família que del seu i per això treballar la comunicació és tan important”, remarca la psicòloga Trinidad Martínez, “per exemple, per reconciliar-se si tenen algun assumpte pendent”. La seva companya Lucía Pérez incideix en aquesta necessitat de facilitar la comunicació: “Recordo un marit que no podia fer un petó a la seva dona en estat terminal quan estava davant la família. Ell necessitava fer-li aquell últim petó i aconseguir-ho li va aportar molta serenitat”.

 

 

La capacitat per expressar els sentiments també és fonamental, ja que algunes vegades “hi ha pacients que pensen que si els expressen davant dels familiars patiran més, i no és així. Quan el patiment es comparteix és molt més suportable i en aquest sentit procurem facilitar no només la comunicació verbal, sinó també el contacte físic: agafar-se la mà, fer-se una abraçada…”

És important, per altra banda, anar-se’n sense deixar comptes pendents ni coses per dir: “Una filla volia demanar-li perdó al seu pare per una situació que havien viscut i la vam acompanyar per facilitar aquest procés. Tot el que es faci en aquest moment farà que el dol sigui més saludable”.

La situació en què està el pacient a cures pal·liatives és, evidentment, delicada, i tot el que es faci per aportar-li seguretat i autonomia serà benvingut. En aquesta atenció personalitzada, s’ha de respectar en tot moment el seu ritme i atendre necessitats de tota mena. Així que l’atenció espiritual o fins i tot religiosa pot arribar a ocupar un lloc destacat en el procés i en força ocasions s’ha de lluitar contra moments de crisi: “Hi ha persones creients que entren en conflicte amb la seva religió, i els professionals hem d’abordar les creences com a font de gratificació i pau, una cosa que pot permetre al pacient entendre amb serenitat la transitorietat del pas per la vida”, ens explica Trinidad Martínez. En qualsevol cas, la delicadesa i la capacitat d’escolta són indispensables, ja que les necessitats del pacient són variades i la manera de tractar de satisfer-les, també. Per a Lucía Pérez, “hi ha una base comuna, però cada cas és diferent i si una cosa he après, és que cadascú viu la mort segons com hagi viscut”.

Pot resultar difícil assumir una implicació professional tan intensa sense que hi hagi conseqüències personals, i els professionals del sector han d’establir estratègies perquè l’impacte emocional sigui assumible. No obstant això, el que més destaquen les dues psicòlogues és que la seva feina els aporta molt i que els pacients els donen lliçons de vida gairebé cada dia: “Que ells se sentin acompanyats és la satisfacció professional més gran que puc tenir”, ens diu Lucía. “I els valors et canvien, és clar. Les bases personals poden trontollar, però és una cosa que t’ajuda a recol·locar-te al camí i a adquirir nous valors. Moltes vegades, tornes a casa i només penses a abraçar els teus éssers estimats”.

Els progressos en la medicina i els canvis socials faran que l’atenció psicològica en pal·liatius sigui cada vegada més rellevant: “Fa 50 anys les persones morien a casa amb tota la família, els amics i fins i tot alguns veïns. Avui dia, la mort s’amaga més als hospitals, és més anònima”.

Per la seva part, Trinidad Martínez destaca que la seva feina la fa cada dia “més bona persona, per això em sento afortunada. Aquesta feina em presenta cada dia oportunitats per millorar, davant les famílies i, sobretot, davant dels pacients, que són els nostres mestres. Aquestes persones et fan de mirall perquè podries ser tu. Personalment he patit crisis, però de les crisis se n’aprèn molt. Aquesta feina t’ensenya a viure d’una altra manera”.

 

Text: Raúl M. Torres
Il·lustració: Carla Berrocal