El compte enrere està a punt d’acabar: aquest dijous, 22 d’octubre, es donarà a conèixer el veredicte del Concurs de Relats escrits per gent gran organitzat per la Fundació ”la Caixa” en col·laboració amb RNE en la dotzena edició. Enguany serà en una cerimònia on-line per la pandèmia, que no ha aconseguir contenir la participació. “No hi ha cap raó sociològica ni literària perquè sigui així, entenc, però és extraordinari. No tan sols el nombre de relats rebuts, que no para de créixer, sinó com millora la qualitat any rere any”, explica l’escriptor Fernando Schwartz, que forma part del jurat des dels inicis del concurs. Per seguir el lliurament de premis en directe, t’hi pots inscriure aquí

Les històries s’amunteguen en folis solts, en un quadern rebregat i fins i tot, en el cas dels més avesats, a l’ordinador, fins que un dia es decideixen a enviar-les a un concurs com el que des de fa dotze anys organitzen la Fundació ”la Caixa” i RNE per a majors de seixanta anys. Potser pel confinament, enguany han tingut més temps per escriure i “se n’han rebut més que mai”, com apunta Fernando Schwartz, que aclareix que, no obstant això, el coronavirus no ha copat la temàtica.

“El pes dels relats no descansa en la pandèmia, sinó en el procés d’envelliment i, moltes vegades, en la frustració. Això sí, s’ha notat potser més varietat de temes”, explica l’escriptor, per a qui, “en general, les històries escrites per gent gran tenen una certa tendència al pessimisme”. “N’hi ha un que és literàriament magnífic, professional, una peça brillant”, afegeix mossegant-se la llengua per no donar més pistes, però sense poder ocultar que està desitjant que es conegui en l’streaming que s’emetrà des dels estudis de RNE i la seu de la Fundació ”la Caixa” a Barcelona el dia 22.

 

A l’escriptor i guanyador del Premi Planeta 1996 li agrada l’experiència de valorar aquestes històries. “Es nota que hi ha qui escriu de manera habitual, però també els que ho fan per primera vegada i s’han aturat a analitzar el que passa per les seves vides. Crec que és molt destacable, fins i tot encara que l’escriptura no sigui professional. Però és aquest rerefons de la reflexió sobre la vida, que sempre hi és present, el que més aporta”, comenta. Reconeix que ha estat “complicat” decidir-se i no deixa d’animar la gent perquè escrigui: “Crec que és essencial no tan sols perquè ho llegim els altres, sinó per obrir la porta a aquest torrent de pensaments i sentiments que pugna per sortir”. Per això, aplaudeix iniciatives com aquesta, emparada pel Programa de Gent gran de la Fundació ”la Caixa”. També confessa que ell sempre juga a endevinar si ho ha escrit un home o una dona: “I no m’equivoco mai perquè hi ha un ritme en l’escriptura i en la forma de fer servir els sentiments i les paraules que em fa distingir si és un escriptor o una escriptora”. Com és el cas de Gloria Martín, de Valladolid, guanyadora de la categoria de microrelats (amb un límit de 100 paraules) el 2019, i que per tant enguany ha format part també del jurat. “Em feia il·lusió viure les dues cares de la moneda, però que difícil!”. El que més li ha cridat l’atenció “és la disparitat de criteris i el moment de la votació, perquè tu pots tenir molt clar que una cosa t’ha encantat, i potser un altre escrit t’ha arribat menys, però després sents els altres membres del jurat i et fan plantejar-te coses i redescobrir el que has llegit”. Es mostra agraïda per iniciatives com aquesta, que animen els qui, com ella, escriuen, amb una intensitat que, segons confessa, depèn de la temporada. “En el confinament, per exemple, he escrit molt més, però ho faig habitualment. Si no ho fes, les emocions m’asfixiarien”, diu. És de les que escriuen a mà i té un quadern per a cada un dels quatre nets. Però després hi ha aquella escriptura més íntima, aquelles reflexions que potser no comparteix: “Escriure és com tenir cura del meu jardí interior”. El cultiva sobretot amb la lírica, de manera que anima perquè “n’organitzin un de poesia”. També s’hi dedica Ramón Llanes des de la província de Huelva, qui també l’edició passada va guanyar el primer premi en la categoria de relats (màxim de quatre folis) i, per tant, també ha estat en aquesta ocasió a l’altra banda. “Considero que s’escriu cada vegada més i millor. Això és evolucionar perquè la cultura tingui presència en la vida de les persones”. L’escriptura l’ocupa cada dia. Hi dedica entre sis i vuit hores diàries. “I quan no escric, estic organitzant un acte literari o presentacions de llibres. Perquè aquest és el món en què em moc ara que estic jubilat: llegir i escriure”. No és la primera vegada, de fet, que forma part d’un jurat, però l’ha impressionat el nombre de participants d’aquesta convocatòria. Tot i que reconeix el costat amarg de moltes de les històries que li han passat per les mans aquests dies, s’estima més destacar “la necessitat de l’esperança i de transmetre un missatge” que destil·len els relats dels finalistes.

 

A l’escriptor i guanyador del Premi Planeta 1996 li agrada l’experiència de valorar aquestes històries. “Es nota que hi ha qui escriu de manera habitual, però també els que ho fan per primera vegada i s’han aturat a analitzar el que passa per les seves vides. Crec que és molt destacable, fins i tot encara que l’escriptura no sigui professional. Però és aquest rerefons de la reflexió sobre la vida, que sempre hi és present, el que més aporta”, comenta. 

Reconeix que ha estat “complicat” decidir-se i no deixa d’animar la gent perquè escrigui: “Crec que és essencial no tan sols perquè ho llegim els altres, sinó per obrir la porta a aquest torrent de pensaments i sentiments que pugna per sortir”. Per això, aplaudeix iniciatives com aquesta, emparada pel Programa de Gent gran de la Fundació ”la Caixa”

També confessa que ell sempre juga a endevinar si ho ha escrit un home o una dona: “I no m’equivoco mai perquè hi ha un ritme en l’escriptura i en la forma de fer servir els sentiments i les paraules que em fa distingir si és un escriptor o una escriptora”. Com és el cas de Gloria Martín, de Valladolid, guanyadora de la categoria de microrelats (amb un límit de 100 paraules) el 2019, i que per tant enguany ha format part també del jurat. “Em feia il·lusió viure les dues cares de la moneda, però que difícil!”. El que més li ha cridat l’atenció “és la disparitat de criteris i el moment de la votació, perquè tu pots tenir molt clar que una cosa t’ha encantat, i potser un altre escrit t’ha arribat menys, però després sents els altres membres del jurat i et fan plantejar-te coses i redescobrir el que has llegit”. 

Es mostra agraïda per iniciatives com aquesta, que animen els qui, com ella, escriuen, amb una intensitat que, segons confessa, depèn de la temporada. “En el confinament, per exemple, he escrit molt més, però ho faig habitualment. Si no ho fes, les emocions m’asfixiarien”, diu. És de les que escriuen a mà i té un quadern per a cada un dels quatre nets. Però després hi ha aquella escriptura més íntima, aquelles reflexions que potser no comparteix: “Escriure és com tenir cura del meu jardí interior”. El cultiva sobretot amb la lírica, de manera que anima perquè “n’organitzin un de poesia”.

També s’hi dedica Ramón Llanes des de la província de Huelva, qui també l’edició passada va guanyar el primer premi en la categoria de relats (màxim de quatre folis) i, per tant, també ha estat en aquesta ocasió a l’altra banda. “Considero que s’escriu cada vegada més i millor. Això és evolucionar perquè la cultura tingui presència en la vida de les persones”. 

L’escriptura l’ocupa cada dia. Hi dedica entre sis i vuit hores diàries. “I quan no escric, estic organitzant un acte literari o presentacions de llibres. Perquè aquest és el món en què em moc ara que estic jubilat: llegir i escriure”. No és la primera vegada, de fet, que forma part d’un jurat, però l’ha impressionat el nombre de participants d’aquesta convocatòria. Tot i que reconeix el costat amarg de moltes de les històries que li han passat per les mans aquests dies, s’estima més destacar “la necessitat de l’esperança i de transmetre un missatge” que destil·len els relats dels finalistes.