La veritat és que la definició de ‘viatjar’ deixa poc lloc a la imaginació: segons el diccionari, significa, senzillament, fer viatge, transportar d’un lloc a un altre. Amb la tornada a casa també s’acaba el viatge, i el que s’ha viscut esdevé un record. O pot ser que, deixant de banda els diccionaris, no sigui tan senzill: viatges com el de la Cristina i la Rosabel, voluntàries del programa CooperantsCaixa de l’Obra Social ”la Caixa”, són recorreguts que no s’acaben quan s’arriba a la destinació.

En cotxe, en avió, en tren, i fins i tot en globus aerostàtic per als més nostàlgics. A llocs tan gelats com l’Antàrtida o tòrrids com el Sàhara. Per feina, per fer turisme, per desconnectar o per buscar-se un mateix. Hi ha tantes maneres de viatjar com llocs, mitjans de transports o raons per fer les maletes. Però també hi ha viatges que continuen fins i tot després de tornar a casa, viatges en què l’experiència va molt més enllà del lloc de destinació. Un exemple són els que impulsa des de fa anys el programa CooperantsCaixa, a través del qual treballadors de la Fundació Bancària ”la Caixa” viatgen a països d’arreu del món per oferir assistència tècnica en projectes de desenvolupament socioeconòmic. Entre els 39 treballadors seleccionats enguany hi ha Cristina Pastor i Rosabel Blanco, que acaben de tornar de cooperar en un dels projectes que l’ONG Cesal coordina al Perú.

 

 

Durant tres setmanes, les dues voluntàries van treballar braç a a braç amb els agricultors de quinoa de la regió d’Apurímac. Allà van elaborar un pla d’exportació del producte, van ajudar a enfortir la cooperativa agrària fundada l’any anterior i a obtenir el certificat de comerç just i de producte orgànic. Fins i tot van fer una conferència de màrqueting i negociació internacional a la Universitat d’Andahuaylas, a la qual van acudir més de 200 persones. “Vam tenir reunions amb tothom, vam ser en una cercavila i donant suport a la cooperativa amb pancartes”, relata la Cristina. Tot i així, “tornes amb la sensació que sempre t’aporten més ells a tu que no pas tu a ells”. Per la seva banda, la Rosabel destaca que “estàs en contacte amb gent que gairebé no té ni un sostre per dormir, i et reben amb els braços oberts i et conviden a esmorzar a casa seva. Érem dues peruanes més.”

Un viatge que no tan sols deixa enrere records i anècdotes, sinó també amics. “Seguirem en contacte amb ells” comenta Cristina, “continuarem treballant i ajudant-los, encara que sigui des d’Espanya”. I és que, en paraules de la Rosabel, “ens sentim part del projecte i és per això que volem seguir veient créixer aquest somni”. Perquè, quan deixes d’admirar el paisatge per començar a viure-hi, certs llocs ja no t’abandonen mai.