De vegades les persones, com les males herbes, són prescindibles, no mereixedores d’atenció i de poc o cap valor. Però totes les persones, com totes les males herbes, tenen moltes coses per aportar al seu entorn. Si no existissin, el món seria diferent, pitjor. El seu exotisme és una riquesa que tothom hauria d’apreciar i integrar. I això és el que ha fet Campo Adentro des del projecte Hierbajos reunidos, premiat en la convocatòria d’Art for Change  ”la Caixa” del 2017: unir forces amb els nens i nenes de totes les nacionalitats i ètnies del Col·legi Manuel Núñez de Arenas per construir, amb males herbes, un teatre hivernacle al mig del pati per poder-hi jugar, viure i somniar.

El Col·legi Manuel Núñez de Arenas és una escola especial. Es va fundar quan va aparèixer l’assentament de la comunitat gitana a El Pozo (Madrid), i actualment té alumnes de multitud d’ètnies i països d’origen. L’ambient de col·laboració i un model d’educació avançat, sense llibres de text ni pupitres individuals, el converteix en un lloc idoni perquè l’organització de producció social i cultural Campo Adentro, que treballa al voltant de l’art, l’agricultura i el territori, hagi proposat una intervenció amb els alumnes de primer, segon i tercer de primària que canviarà les coses per sempre.

 

 

“Hi havia un terreny erm al costat del col·legi que gairebé no es feia servir. Nosaltres ja hi havíem començat a treballar observant les males herbes i la seva funció ecològica, però després de parlar amb el col·legi i amb els pares i mares vam decidir construir, de manera col·laborativa, un teatre-hivernacle on al final representarem una obra de teatre. Una obra d’art completa, total, com deia Wagner”, explica l’artista i sociòleg rural Fernando García-Dory, impulsor principal d’aquesta idea.

Així doncs, es van posar a treballar. Durant tres sessions, els alumnes havien d’imaginar i dibuixar el nou espai. “N’hi va haver un que va proposar instal·lar-hi un pirulí, un altre va optar per posar hamaques per quedar-s’hi a dormir; un altre ens va sorprendre ideant un sistema de rec amb aigua de pluja… Vam partir d’esbossos fets amb canyetes i fang. I aquest dissabte començarem la construcció física, amb l’ajuda dels pares i mares, i guiats per Recetas Urbanas per saber com s’aguantarà, per on entrarà la llum, etc.”, afegeix el Fernando.

A Santiago Cirugeda, arquitecte i fundador de Recetas Urbanas, li va entusiasmar la idea i va voler col·laborar-hi. “Mantindrem l’estructura feta amb canyes dels marges del riu Henares i hi afegirem alguna novetat. El Fernando ja ens ha passat materials de segona mà, i és possible que l’estructura canviï sobre la marxa”, assumeix. Per a l’arquitecte, la col·laboració entre projectes és fonamental: “No només volem que els alumnes arreglin l’espai i el facin més bonic; també volem crear una xarxa i vincular el projecte a experiències en altres llocs. Si entenen que poden col·laborar en un projecte que no és directament per a ells i en la millora d’un lloc on les condicions segurament són pitjors que les seves, com en el nostre projecte de Cañada Real, es produirà en ells un canvi substancial”.

“L’objectiu no és només que el col·legi tingui un nou equipament i que els alumnes sàpiguen conrear herbes de tota mena”, adverteix el Fernando, “sinó que adquireixin coneixement i sensibilitat cap al seu medi, i prenguin consciència de la importància de la diversitat i respectin una cosa que podria semblar que no té valor. Esperem que això els faci sentir-se més importants, i que les minories ètniques que han estat marginades es ressituïn en la seva relació amb els altres”, conclou l’artista.

Mentre que el Santiago fa 10 anys que treballa en projectes amb nens, per al Fernando era la primera vegada –“esgotadora i il·lusionant”–, entenent les dinàmiques amb els nens i nenes com a agents creatius. “Han posat nom a les plantes, com ara Pinchos o Batman. I els pares hi estan entusiasmats”, assegura el Fernando. “Els nanos tenen aquest gest de descobriment que sempre és fascinant”, apunta el Santiago. “Quan veus que gràcies als processos de formació absorbeixen, inventen, creen… són moments molt bonics en els quals estem construint persones”.

 

Text: Ana Portolés
Fotografia: Daniel de Jorge