Després de passar nou mesos aprenent els coneixements bàsics de l’ofici de periodista a les delegacions nacionals de l’Agència EFE, els becaris seleccionats a la XIV edició del Programa de Beques de Periodisme ”la Caixa”- Agència EFE, considerat per les universitats el millor d’Espanya, van començar la segona etapa de la seva formació a les delegacions internacionals de la reputada agència de notícies. Va ser al cap de poc temps quan va passar l’inesperat: una pandèmia insòlita va sacsejar el planeta. Carla Samon Ros ens explica com està vivint aquesta atípica situació de confinament des de São Paulo (Brasil). 

“Imagina un estat d’interminable lloança i gratitud i adoració i hauràs invocat un món de nul·litat i conformisme infernals. (…) Imagina un estat de beatitud i felicitat i harmonia perpètues, i hauràs invocat una visió de tedi i vacuïtat i situacions previsibles”. Rebels i dissidents, les paraules de Christopher Hitchens a Cartas a un joven disidente ressonen avui més que mai entre les quatre parets d’aquesta habitació que m’empara en la monstruosa ciutat brasilera de São Paulo que, plena de gratacels i oficines, va veure com s’esfumaven, de la nit al dia, els seus rius de gent i trànsit.

 

Becaria de periodismo confinada en Brasil

 

Ja fa més de cinc mesos que vaig començar la meva aventura en el gegant sud-americà, de la mà del Programa de Beques de Periodisme #EFELaCaixa, després de passar tres trimestres a la delegació nacional de l’Agència EFE a Barcelona.

I qui hagués imaginat que aquesta setmana veuria com l’estat més gran del Brasil desafiava el president de la república, Jair Bolsonaro, i començava una letargia de 15 dies per contenir la propagació del coronavirus, que ja ha deixat més de 250 morts i 7.000 casos confirmats al país?

Tot i que era previsible, va ser com si em tiressin una galleda d’aigua freda. “No he travessat un oceà per tenir aquestes parets com a paisatge, sinó per desenterrar històries de l’asfalt o de la terra de les faveles”, em vaig lamentar.

Però aleshores, amb la mateixa sorpresa que quan el cel de São Paulo deixa que el sol acaroni els meus esmorzars, vaig recordar el llibre de Hitchens. I em vaig dir que, quan tot això acabi, que acabarà, una barreja de nostàlgia i orgull envairà les memòries d’aquests mesos, quan milions de persones anònimes es van vestir d’humanisme i solidaritat per lluitar contra un virus que va desestabilitzar el món sencer. I que quan el temps difumini alguns moments de por i solitud, pensaré que vaig ser afortunada d’haver-ho pogut explicar, a deu mil quilòmetres de casa.

Potser us semblarà naïf, però durant aquests primers dies de confinament, de teletreball i de desenes de videotrucades, em vaig enamorar de l’expressió brasilera “Bora” que, utilitzada en contextos informals, incentiva una persona a sortir. És com un “Som-hi” en la nostra llengua. I em vaig prometre no estalviar-me cap bora quan la quarantena acabi. Bora, a beure aigua de coco i menjar una coxinha al parc Ibirapuera, el pulmó verd de la ciutat. Bora, a passejar per la icònica avinguda Paulista un diumenge a la tarda, quan es tanca l’accés als cotxes i s’omple de música i espectacles. Bora, a intentar aplaudir, amb les mans plenes de brigadeiros, quan el sol s’amagui rere els edificis des de la plaça Pôr do Sol. Bora, a tornar a veure com ballen els surfistes entre les onades que agiten les platges del Litoral Norte de São Paulo.

I, mentrestant, m’he promès cuidar-me i cuidar els qui m’estimo, als qui, tot i la distància que ens separa, avui sento més a prop que mai.

 

Text: Carla Samon, becària de la XIV edició del Programa de Beques de Periodisme ”la Caixa” – Agència EFE