Fa 10 anys, l’aigua a Mart no era gaire res més que un altre somni de la ciència-ficció. Ja hi ha qui s’ha començat a implantar xips sota la pell, i l’escàndol recent de filtració de dades per part de Facebook obra un futur incert per a internet tal com l’hem conegut fins ara. El xxi està sent un segle de canvis vertiginosos i preguntes difícils. Però, a grans reptes, grans remeis. Aquest és l’esperit que hi ha al darrere dels projectes que s’han seleccionat a la primera convocatòria de MIT-Spain ”la Caixa” Foundation Seed Fund, una iniciativa de l’Institut Tecnològic de Massachussets i l’Obra Social ”la Caixa”, que busca obrir nous horitzons a la recerca científica més capdavantera.

 

 

La resposta és a l’aire

Hi ha poques expressions tan comprovables empíricament com la de “lliure com el vent”. Aixeca la mà i intenta atrapar un grapat d’aire. Ara obre-la. Un fracàs absolut, oi? I el mateix passa amb un raig de sol. Impossibles d’atrapar… fins ara. La Universitat d’Alacant està investigant de quina manera es pot aconseguir emmagatzemar l’energia de fonts renovables com ara el sol i el vent durant més temps (ja que, com que són energies que venen de recursos naturals, són tan intermitents com impredictibles). La idea és aconseguir emmagatzemar-les en bateries de flux redox que, no tan sols són barates i recarregables, sinó que tenen més capacitat d’emmagatzematge (com si fessis servir un mòbil de 400 GB en comptes d’un de 16 GB). Així, podríem utilitzar millor les energies renovables i fer-ho durant més temps i, de rebot, contaminaríem menys el planeta. Tal com deia Bob Dylan, la resposta només la sap el vent… però ara la podrem atrapar.

 

 

L’altra orella de Van Gogh

Si hagués viscut el segle xxi, potser Van Gogh hagués pogut recuperar la famosa orella perduda en una esbatussada amb el seu company de professió Paul Gauguin. A través de les possibilitats que ofereixen la impressió en 3D i l’enginyeria de teixits, la doctora Mercedes Balcells Camps i el doctor Santi Nonell es proposen dissenyar nous processos que permetin construir un cartílag auricular elàstic a partir de les cèl·lules del pacient. Amb aquest nou enfocament, el Projecte Oïda busca oferir a les persones amb micròtia —una malaltia hereditària en què el pavelló auricular no es desenvolupa correctament i per la qual 9 de cada 10 afectats acaben perdent la capacitat auditiva— una alternativa als tractaments ja existents, molt invasius per al pacient. Perquè ningú no hauria de viure sense poder escoltar la seva cançó preferida. Encara que no sigui aquesta ni aquesta.

 

 

Un món no tan feliç

T’agafes per internet unes Nike, i el mur de Facebook s’omple d’anuncis de vambes. Netflix, que és així de simpàtic, et recomana pel·lícules que s’assemblen a les que ja has vist. I, si no entres a Twitter durant tota una tarda, no cal que et preocupis: l’app s’encarregarà d’ensenyar-te les piulades que t’hagis perdut i que de ben segur et faran gràcia. Per què cal prendre decisions, si un algoritme ho pot fer per tu amb el big data? L’activista Eli Paiser ja va advertir de les possibles i desastroses conseqüències de veure a internet només les coses que ens agraden. Un panorama cada vegada més a prop d’Un món feliç i d’aquella societat sotmesa per la ciència a la satisfacció plena imaginada perAldous Huxley. Però Antonio Fernández i Iyad Rahwan, investigadors a l’IMDEA Network Institute de Madrid, tenen una idea per afrontar aquesta situació. Des de MyBubble crearan una sèrie de bots o personatges a qui assignaran una personalitat digital específica (per exemple, ser un comprador compulsiu de vambes) per aconseguir descobrir i predir el comportament de tots aquests algoritmes, tan rendibles per a les grans companyies com privats.

 

 

Dades contra el càncer

“Tot el que diguis es podrà fer servir en contra teu”. I totes les teves dades, també, sí. Però el big data no és res més que això: un munt de dades. I les dades no tenen consciència, no prenen decisions. Són una simple eina que nosaltres podem —i devem— decidir com hem de fer servir. Així ens ho demostra Smufin, un algoritme que s’ha dissenyat al Centre Nacional de Supercomputació de Barcelona per detectar millor i més de pressa les mutacions que provoquen càncer. Per aconseguir-ho, l’algoritme analitza i compara les dades genètiques d’una mostra sana amb les d’una mostra tumoral del mateix pacient. I això implica analitzar una quantitat de dades titànica, però tranquil, que l’algoritme aconsegueix complir el seu objectiu al cap, més o menys, d’una jornada laboral, gràcies a 16 màquines de processament. Ara el següent repte és accelerar encara més el procés fent servir menys màquines, més barates i que consumeixin menys energia.