A les visions apocalíptiques de 2001: Una Odissea de l’espaiTerminator o la més recent Ex Machina. A les versions més utòpiques de Her i WALL·E o fins i tot a la sèrie d’animació dels anys seixanta The Jetsons. Als llibres d’Isaac Asimov, de Philip K. Dick o del més proper Manuel de Pedrolo. Als discos de Daft Punk i Kraftwerk, d’Hidrogenesse i d’Aviador Dro. A la ficció, ens envolten robots de tota mena. A la realitat també, però són una mica més senzills i, cal dir-ho tot, més útils.

L’imaginari popular està farcit d’històries icòniques sobre la intel·ligència artificial (IA). Poden ser màquines assassines, robots de servei o fins i tot una assemblea veïnal presidida per un androide. Però la veritat és que les aplicacions reals de l’IA disten força de totes aquestes ficcions. “N’hi ha moltes que les fem servir en el dia a dia pràcticament sense saber-ho, com la recomanació de productes personalitzada o els filtres de spam”, assenyala Víctor Campos, un dels seleccionats pel Programa Internacional de Beques de Doctorat de ”la Caixa” – Severo Ochoa per cursar el doctorat al prestigiós Barcelona Supercomputing Center (BSC).

A més, l’aprenentatge automàtic d’ordinadors —que consisteix a entrenar un algoritme, mostrant-li molts exemples fins que sigui capaç d’extreure’n un patró— pot arribar a tenir aplicacions amb uns enormes beneficis per a la societat. I no estem parlant dels típics cambrers-robot de les pel·lícules, sinó de màquines entrenades per trobar nens perduts o delinqüents fugats a través d’imatges de càmeres de seguretat, com indica el Víctor, o capaços d’oferir medicina personalitzada per a qualsevol tractament. Míriam Bellver, també doctoranda al BSC, opina que això és “una utopia cada vegada més real. La intel·ligència artificial ja s’utilitza des de fa temps en aplicacions mèdiques per detectar tumors o crear models 3D d’estructures anatòmiques”.

 

 

“Tenint en compte la velocitat amb què augmenta la capacitat de càlcul de les màquines i que cada dia sabem més coses sobre com funciona el cervell”, explica el Víctor, “és possible que en el futur puguem replicar el cervell humà en una màquina. Això ajudaria, per exemple, a desenvolupar millors medicaments sense necessitat de provar-los en pacients reals”. Però és veritat que pel·lícules com Her i els flirtejos amb androides encara queden molt lluny. “He treballat en reconeixement d’emocions en imatges i un dels problemes més grossos dels algoritmes actuals és que necessiten el que es coneix com a ground truth: davant d’una imatge, l’has de proveir del resultat que esperes obtenir, i les emocions… són imprevisibles”.

Pel que fa al debat obert per científics com Stephen Hawking o Elon Musk en la seva carta oberta sobre els perills d’aplicar l’IA a l’àmbit militar, la Míriam opina que “els que ens dediquem a la intel·ligència artificial ho fem perquè creiem en el que s’ha estat anomenant en aquests debats ‘AI for good’fer servir la intel·ligència artificial per generar valor i ajudar en infinitat de camps en què pot ser útil. Una màquina per ella mateixa serà tan intel·ligent com nosaltres vulguem i com siguem capaços d’instruir-la”. Davant de la pregunta sobre cap a on ens duran les màquines, potser ens hauríem de preguntar cap a on volem anar amb elles.

 

Fotografia: Laia Sabaté