No veuràs mai el famós Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci gronxant-se en un parc infantil o baixant a comprar el pa. Les seves proporcions ideals, perfectament geomètriques, només existeixen sobre el paper. Les persones som totes éssers imperfectes. I les ciutats són escenaris de vida d’aquestes personetes plenes de defectes i virtuts i, com a tals, s’han de dissenyar perquè tothom en pugui gaudir de la mateixa manera. Per unir i reunir la gent. Perquè tots hi puguem caminar, treballar i jugar. Amb aquest ideal al cap, l’estudi d’arquitectura Izaskun Chinchilla, el centre d’art contemporani La Panera i l’associació AREMI, dedicada a atendre persones amb paràlisi cerebral i altres discapacitats motores, han aplegat forces per construir el primer parc infantil inclusiu de la ciutat de Lleida. Perquè si s’ha de començar per algun lloc, sempre ha de ser pels nens.

“Per a nosaltres l’arquitectura és un servei social”, diu la Izaskun Chinchilla, arquitecta i directora del projecte Art, espai públic i inclusió, que té el suport del programa Art for Change ”la Caixa”.Si dissenyem ciutats per als ciutadans però sense els ciutadans mai no sabrem què necessiten.” I saber què necessita algú és tan fàcil com preguntar-li-ho. Per això el primer pas per construir aquest parc sense barreres ha estat anar a l’associació AREMI, on viuen o estudien fins a 100 persones amb paràlisi cerebral i altres discapacitats, a preguntar com els agradaria a ells que fos aquell espai.

 

 

D’aquesta manera, persones de totes les edats i diferents capacitats han participat i participaran en tallers (de reconeixement de formes, sons, textures i fins i tot d’associar emocions amb colors) que donaran forma al futur parc. Avui tocava parlar del que serà l’element central: els cavallets. La Gema, per exemple, té claríssim que el so del tambor és el que li agrada més. El Javi —que participa en la revista de l’associació i, com tots els bons reporters, té sempre la càmera a punt— toca diferents mostres de textura, des de tela de sac fins a vellut, i finalment es queda amb la més suau: farciment de coixí. Hi ha qui troba que el verd inspira fredor i qui considera que el vermell transmet escalfor o fortalesa. A cap noia no li agrada el cavall regi i seriot del Napoleó travessant els Alps de Jacques-Louis David, mentre que els acolorits cavalls de Franz Marc guanyen per vot popular.

“No és concebible que hi hagi una part de la població que no pugui accedir als espais lúdics”, diu l’Alejandra Pociello, directora del centre educatiu d’AREMI. Als parcs infantils els nens tenen l’oportunitat de desenvolupar la musculatura i la psicomotricitat, millorar el domini espacial, socialitzar i augmentar l’autoestima. Tot i que “no s’hauria ni de qüestionar el perquè d’aquest projecte: el joc ens agrada a tots i el dret a gaudir, a l’oci i al temps lliure és inherent a tots els éssers humans. Aquest és només el primer pas: tant de bo arribi un dia en què una cosa com aquesta no sigui ni notícia”. Aquesta, i no cap altra, seria la normalitat absoluta.

Un dia que arribarà tard o d’hora gràcies als nens i a les seves tardes entre gronxadors i tobogans. “Si des de petit convius amb la diferència, la integres i deixes de percebre-la”, explica la Vanesa Ibarz, gestora de projectes a La Panera. “Per això, abans que es posi definitivament al pati d’AREMI, la instal·lació estarà uns mesos en diferents espais públics de Lleida perquè nens amb discapacitat i sense en puguin gaudir junts.” La meta final és crear un espai de convivència comunitària a la ciutat.

Pot semblar contradictori però, com més dissenyades estiguin les nostres ciutats per acollir la diversitat, més universals seran. De fet, “una ciutat adaptada a un nen que va en cadira de rodes, per exemple, també és una ciutat adaptada a la gent gran o als cotxets de criatura”, diu la Izaskun. “Aquest és l’autèntic significat de les paraules accessibilitat i integració. Tots aquests discursos, que semblen minoritaris, en realitat sumen.” I ho resumeix bé l’Elisenda, del departament de comunicació d’AREMI, en afirmar que la seva lluita, per sobre de tot, és “fer del món un lloc adaptat i feliç per a tothom”.

 

Fotografia: Rita Puig-Serra