Creure en les persones, en la capacitat que tenen de crear, treballar i superar adversitats, creure en un futur millor i en una societat amb més oportunitats, és creure en l’educació. Avui expliquem el cas de la Paulina, una mare per a qui els tallers maternoinfantils de CaixaProinfància es van convertir en la seva “altra família”. Aquesta és una de les històries de compromís i il·lusió, que inspira la nova campanya de la Fundació que té com a lema: Nosaltres en diem ”la Caixa”.

Paulina Valdez és una dona equatoriana, mare d’un nen de gairebé dos anys amb la síndrome d’Ondine, una malaltia que no té cura, caracteritzada per l’absència del control central de la respiració i per la disfunció del sistema nerviós autònom. “Una amiga em va parlar de l’associació Valdeperales. Em va dir, quan vaig tenir el nen, que allà hi havia una psicòloga i que m’aniria bé, perquè al començament ho vaig passar molt malament”. La Paulina va trucar al centre i va començar ben aviat a participar en els tallers maternoinfantils del programa CaixaProinfància, que des del 2007 funciona a l’associació. “I la veritat és que per mi ha estat com tenir una altra família. M’ha anat molt bé perquè he pogut desconnectar de tot el que m’estava passant. Aquí ho comentem tot, jo explico els progressos del meu fill i em donen suport com enlloc més.”

 

 

Al Cristopher, el seu fill, li van diagnosticar la malaltia al cap d’un mes i set dies de néixer. “Això ens va canviar totalment la vida”, explica la mare. “Al començament va ser molt dur. No pensàvem que això ens pogués passar a nosaltres. Ens sentíem molt deprimits, finis i tot culpables. Però, gràcies a les teràpies i a molta ajuda, ens hem anat traient tot això de sobre i ho portem molt millor. Als tallers m’han donat eines per poder-lo educar com es mereix. Ara veure créixer el meu fill per mi és tot un èxit. Ell és qui m’ha ensenyat a lluitar i a ser forta”.

Mónica Sagardoy és psicòloga i directora dels tallers maternoinfantils de l’entitat. “Mai no estàs prou preparat per educar. Tots fem errors i, de fet, no és tracta de no fer-ne, sinó d’aprendre’n. Educar és un esforç continu d’aprenentatge i adaptació als qui tens davant. I cal afrontar-ho amb calma, tranquil·litat i amb una mica de perspectiva per veure el nen en la seva originalitat i donar-li el que necessita. És tan fàcil com això, i alhora tan difícil”, explica amb la saviesa que li atorga, a més de la seva formació, el fet d’haver criat quatre fills.

Als tallers maternoinfantils es dona a les mares una ajuda integral. “Mirem d’arribar a tots els aspectes del que és l’educació i la relació amb els fills”, explica la psicòloga. “Aquí elles troben un espai per aprendre a educar el nen, segon el que necessiti en cada moment de la seva vida”. A les mares se’ls transmet que cal educar des del respecte, des de la comprensió, posant límits, però sense reaccions violentes ni càstigs, i ajudant el nen a entendre on són aquests límits i per què. “És molt millor que l’aprenentatge vingui des de dins i no des d’una imposició exterior. És veritat que és més difícil educar així”, reconeix. “Requereix respecte i viatjar sovint a la ment del nen”, però, d’altra banda, des d’aquest coneixement “entens més coses, tens més paciència i pots educar més a mitjà o llarg termini”, conclou.

Segons la Mónica, se centren tant en les mares perquè per poder educar, elles primer han de trobar “calma i pau interior”. Es treballa amb elles l’autoestima o com se senten respecte de com les van educar els seus pares. “Hi ha mares que estan molt aïllades a casa, perquè amb un bebè de 0 a 3 anys no poden treballar. L’aïllament i la soledat de vegades produeixen tristesa i fins i tot depressió. Per això el fet de tenir un espai per compartir i ajudar-se entre elles els va molt bé”. L’objectiu dels tallers sobretot és ajudar la mare a crear un vincle sa amb el nen i esperar que això repercuteixi en tota la família. “Els primers mesos del nen la relació amb la mare és molt estreta, així que val la pena dedicar un espai a aquest vincle, que serà una mostra del que passarà en la vida social del nen en un futur.”

 

Fotografia: Rita Puig-Serra