Creure en les persones, en la seva capacitat per créixer, treballar i superar adversitats, creure en un futur millor i en una societat amb més oportunitats és creure en el voluntariat. Avui expliquem el cas de l’Ernesto, un voluntari de ”la Caixa” que ha entès el valor d’un somriure gràcies al Mateo, un nen autista al qual acompanya a classe de natació. Aquesta és una de les històries, de compromís i il·lusió, que inspira la nova campanya de la Fundació que té com a lema: Nosaltres en diem ”la Caixa”.

 L’Ernesto López és voluntari de ”la Caixa”. Durant 30 anys ha treballat en una oficina de l’entitat i, des que es va jubilar, a més de passar temps amb la família i els amics, té una cita setmanal amb el Mateo, un nen amb un trastorn de l’espectre autista de l’escola Leo Kanner de Madrid.

 

 

Abans de conèixer el Mateo, l’Ernesto col·laborava com a voluntari esporàdicament, ja que no es volia comprometre amb res en concret: triava les activitats que més li interessaven i que li convenien més per temes d’horari, les feia i… després en tria una altra! Amb el Mateo la cosa va canviar. “Aquesta activitat és de continuïtat”, afirma l’Ernesto, “perquè els nens el que necessiten és que siguin les mateixes persones les que venim cada setmana”.

Cada dijous, tots doses troben per nedar a la piscina d’un poliesportiu madrileny amb altres nens de l’escola Leo Kanner i els seus educadors. L’Ernesto s’encarrega de dirigir el Mateo, de vigilar que no es tregui la gorra o el banyador, que no s’empassi més aigua del compte o que no passi a un altre carril de la piscina. L’Ernesto assegura que dins de la dificultat que suposa mantenir una relació amb un nen autista, “El Mateo és adorable, supertendre i afectuós”.Ell està segur que quan li parla, el nen l’entén: quan l’anima a tocar la paret i a impulsar-se cap enrere després de comptar fins a tres, el Mateo compta fins a tres i s’impulsa cap enrere.

“El gran mite de les persones amb autisme és que estan en el seu món”, afirma Juanjo López Expósito, director de l’escola Leo Kanner. “La gent pensa que no es comuniquen, que no juguen o que no els agraden les relacions entre iguals.El que passa, en realitat, és més senzill: tenen dificultats amb la comunicació verbal”.

L’Ernesto ens explica que el Mateo li somriu malgrat les dificultats que té per comunicar-se. “El Mateo és un paio feliç, es nota”, i amb això el voluntari se sent més que satisfet. Segons l’Ernesto, el Mateo també és molt inquiet i “acostuma a aconseguir sortir-se’n sempre amb la seva”. Alhora assegura que el nen li aporta moltíssim. “M’omple d’afecte, és una cosa molt especial, molt bonica”.

Per al director de l’escola, els voluntaris aporten al projecte molta energia i entusiasme. “Són persones que coneixen la realitat d’aquests nens de primera mà i esdevenen ambaixadors de la seva causa, que no és altra que el respecte a la diversitat”. Juanjo considera els voluntaris “agents primordials”. El director també assegura que el trastorn de l’espectre autista és un gran enigma, perquè és un trastorn neurobiològic del desenvolupament que té diversos nivells. “Alguns nois són capaços de parlar i d’altres necessiten pictogrames per comunicar-se. Per això l’important”, diu el Juanjo, “és conèixer el sistema d’informació i comunicació de cada nen”.

Elena Rodríguez, una de les educadores del Leo Kanner, explica que per poder entendre els nens autistes cal observar-los molt i mirar de no ser invasius. “No s’ha d’imposar un  tipus de joc, ni evitar determinades conductes només perquè no estem acostumats a veure-les”. Primer, s’han de conèixer, i això necessita temps. Sense temps, és impossible jugar o arribar a tenir-hi una bona relació. “Els nostres nois necessiten sempre un vincle afectiu positiu amb l’adult”, diu l’Elena. “La gent creu que no entenen les emocions, però no és cert”. I això, el Juanjo ho sap molt bé. De vegades, al final del dia de piscina, el Mateo el sorprèn amb un petó o una abraçada. El Juanjo assegura que quan això passa no és que marxi content, sinó supercontent. Se’n va encantat del  voluntariat, havent après, a més, gràcies al Mateo, una gran lliçó: hem de ser capaços de somriure  fins i tot davant de l’adversitat.

 

Text: Laura Calçada
Fotografia: Rita Puig-Serra