Baixo a l’estació de Collblanc. Després de passar les fruiteries, els basars, els locutoris, els centres d’estètica i les carnisseries halal del carrer del Llobregat, m’aventuro pel parc de la Torrassa, baixant per les escales.

Fa olor d’herba, de flors i de canyes. Núvols diminuts de sorra s’aixequen al meu pas. La vista és bonica i veig passar el metro més avall. Continuo caminant fins que trobo l’Alba, en Rubén i en Javi. Els dos primers són educadors de carrer de l’Associació Educativa Itaca. El tercer és tècnic del projecte ICI (Intervenció Comunitària Intercultural), promogut per l’Obra Social ”la Caixa”. Hi ha muntada una xarxa de vòlei i, mentre esperem que arribin la majoria de jugadors (i veïns), mirem com es passen la pilota en José i en Bilal, dos nois molt macos del barri.

La idea de jugar un torneig de vòlei va néixer per millorar quelcom que ja estava passant en aquesta plaça. Espontàniament i des de fa més de 3 anys, en Mirko –un senyor d’origen peruà­– i els seus amics s’ajuntaven per jugar a vòlei, i portaven ells mateixos una xarxa. “Tenen un grup de WhatsApp i s’autogestionen”, diu l’Alba. Des del projecte ICI, coordinats amb Oci al Barri, van decidir muntar un torneig perquè així els dominicans, els paraguaians, els joves del Panjab, del Pakistan o les dones que baixaven a la plaça es relacionessin entre ells.

 

 

El Districte 2 de L’Hospitalet, Collblanc-la Torrassa, té una gran densitat de població i acull més de 122 nacionalitats. En Javi m’explica que la gent coexistia però no convivia, i activitats com aquest torneig de vòlei fan créixer la cohesió. A través d’un diagnòstic i procés comunitari previs, al projecte ICI busquen donar suport i optimitzar les activitats dels veïns. El premi d’avui serà la pilota de vòlei per a l’equip guanyador.

Mentre unes 12 persones continuen jugant el partit, alguns amb molt bona tècnica, m’acosto a xerrar amb en Mirko i el seu amic John, que estan asseguts al costat d’un grup del Panjab. “Com que han vist que nosaltres ho fèiem, de mica en mica els altres s’hi ha anat animant. Tots units per l’esport després de treballar”, explica en John, que treballa en un supermercat al barri de Sant Gervasi. Afegeix que en aquesta pista han jugat gais, lesbianes, transsexuals… Tothom hi és benvingut. Fa uns 5 o 6 anys, el parc era un indret poc segur on es venia droga i hi havia robatoris. Avui és un lloc de trobada, de joc i d’esport.

L’Asmae, que estava jugant, s’asseu al meu costat per descansar. És una dona del Marroc de 22 anys. Està casada i és professora d’àrab per a infants. Juga molt bé. “M’agrada l’esport i el futbol. Ja jugava al Marroc”. Al cap de poc, el torneig acaba. Mentre comprem un gelat de coco casolà fet per una família colombiana, pregunto a un dels educadors qui es quedarà la pilota, ja que hi ha hagut empat. Ell contesta que és igual; “sigui per a qui sigui, l’acaben compartint tots”. La novetat: l’any que ve, en Javi intentarà que el premi sigui passar un dia sencer en un parc temàtic.

 

Text: Laura Calçada
Fotografia: Mònica Figueras