La societat no pot viure sense ciència, sense investigació. És una mica el Sr. Lobo de les nostres vides: el nostre solucionador de problemes. Però cada vegada es fa més patent que la ciència tampoc pot viure sense els ciutadans, sense la informació a gran escala que aquests poden aportar. Vam xerrar amb el Frederic Bartumeus, investigador d’ICREA i director de Mosquito Alert, un projecte coordinat pel CREAF i el CEAB-CSIC, amb el suport de l’Obra Social ”la Caixa”, en què científics, institucions i ciutadans fan pinya per controlar la presència i l’expansió dels mosquits transmissors de malalties globals.  

 

Per què ens haurien de preocupar el mosquit tigre i el mosquit de la febre groga?
Perquè són mosquits transmissors de malalties infeccioses (com el dengue, la febre groga, el chikungunya o el Zika) que ja s’havien erradicat o que no existien a Europa. Aquests mosquits s’han adaptat molt de pressa al medi urbà. Si a la jungla tropical dipositen els ous als foradets dels arbres i piquen els primats arborícoles, aquí ho fan en qualsevol lloc on hi hagi una mica d’aigua estancada, des de testos fins a clavegueram, i ens piquen a nosaltres.

I què és Mosquito Alert?
El que intentem és generar una nova eina per poder estudiar i controlar les poblacions d’aquests mosquits i aquestes malalties. Això es fa principalment a través d’una app de codi obert en què els ciutadans ens envien fotos dels mosquits o dels seus punts de cria. Les fotos les validen entomòlegs i la informació es puja a un mapa interactiu públic en temps real. Els ciutadans es poden baixar les dades, fer-se-les seves i utilitzar-les per al que vulguin. És una mica una manera de tornar-los l’esforç.

Quin seria el mètode científic tradicional per detectar mosquits tigre?
Se’n diu parament i consisteix a simular un punt de cria, però amb aigua tractada perquè els ous no es facin adults. El problema és que en un territori molt gran és complicat veure tot el procés d’invasió només amb aquest mètode, perquè es necessiten moltes trampes i moltes persones per monitoritzar-les. En canvi, la participació ciutadana ens permet agafar mostres a escala més gran i cobrint el territori de manera més homogènia.

Es podria pensar que les dades aportades per un ciutadà no poden ser igual de fiables…
Sense entrar en detalls, vam publicar a Nature Communications un estudi en què comparàvem la qualitat de tots dos sistemes —el tradicional i el de participació ciutadana— i vam veure que eren equivalents: tots dos tenen una capacitat de predicció del 80 %.

Quan vam començar, tothom pensava que estàvem bojos. Ens deien que si la gent no estava preparada ni per distingir una aranya d’un mosquit com havien de diferenciar un mosquit tigre. Però nosaltres confiàvem que, si érem capaços d’explicar-los bé el que necessitàvem, ells respondrien. Ara el sistema funciona perquè els ciutadans s’han pres seriosament el projecte. Tot el sistema depèn de l’ús que ells en facin. Podrien fer-lo servir de manera irresponsable, enviant fotos de qualsevol cosa, i no ho fan. La sensació que tinc és que com més informem la població i valorem l’esforç que fan més els tindrem al nostre costat i més sentiran que el projecte també és seu.

 

 

I quan es rep feedback dels experts, la gent va aprenent a identificar cada vegada millor els exemplars.
Exacte. Per això també funciona molt bé com a sistema d’alerta precoç. Gràcies als ciutadans hem descobert que hi ha mosquits tigre en zones que no havíem ni imaginat i on no s’estaven posant trampes, com a Andalusia o a l’Aragó.

Pot Mosquito Alert afavorir la comprensió mútua entre ciència i societat?
Com passa amb tots els projectes de participació ciutadana, l’interessant és veure que la barrera entre ciència i societat es pot trencar. I es una barrera principalment temporal. Perquè la ciència és lenta, i així ha de ser perquè és un procés metodològic i rigorós. Però les noves tecnologies ens permeten aprofitar la velocitat de la societat i donar un retorn als ciutadans més fàcilment. Primer, perquè ens podem comunicar amb ells i explicar-los el que volem i el que estem fent amb les seves dades. Però, també, perquè ens permet que els agents competents en el control d’aquestes poblacions puguin gestionar aquestes dades en temps real. Ara, per exemple, estem treballant amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona, aportant-los dades sobre les poblacions de mosquits a temps real perquè puguin actuar en el moment.

A quins reptes us enfronteu amb aquest projecte?
El nostre repte real, després d’obrir la ciència als ciutadans, és veure fins a quin punt les administracions públiques són prou madures com per acceptar mapes de risc dels mosquits i les malalties que porten, accessibles per a tothom. Després, cal veure que faran els ciutadans amb aquesta informació. És un procés de cocreació i comaduració.

Globalment, per què està tan en alça últimament la ciència ciutadana?
Sobretot per la revolució tecnològica, que ha fet possible compartir la ciència d’una manera abans impensable. A més, les noves generacions estan molt acostumades a manejar molta informació, no sempre útil o ni tan solos veraç. La ciència ciutadana pot lluitar contra la postveritat i les notícies falses, promovent la generació de contingut útil i veraç i ajudant els ciutadans a distingir quina informació té prou qualitat científica i quina no. La capacitat creixent que ofereixen les noves tecnologies per transmetre informació és una tendència que la ciència no pot obviar i a la qual s’ha d’obrir.

I aquí, com estem?
Estem començant, però és un bon moment. Hi ha possibilitats de finançament per part del Ministeri d’Economia i Competitivitat  i la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología, han començat a florir oficines de ciència ciutadana i també hi ha entitats, com l’Obra Social ”la Caixa”, que aposten per la recerca innovadora, responsable i oberta. Per a nosaltres aquest finançament ha estat fonamental per poder estabilitzar el projecte a mitjà termini i formar un bon equip interdisciplinari.

Quin impacte tindrà la ciència ciutadana a la societat?
L’impacte real encara s’ha de veure. Caldria sumar uns deu anys, valorar si realment la societat ha madurat i si fa servir les noves tecnologies per a finalitats correctes. Però d’entrada jo crec que el que és bonic és anar mostrant que la ciència és viva i és part de la cultura, que no és una cosa que els ciutadans trobin exclusivament als museus, sinó que és una cosa que funciona a diari i en què ells també poden participar.