Quan es va assabentar que la seva amiga estimada, la crítica de cinema Lotte Eisner, es moriria, el director de cinema Werner Herzog va decidir fer a peu els més de 600 km que separen Munic de París per anar-la a veure. Estava convençut que, com més passes fes ell, més temps viuria ella. Va trigar 20 dies a arribar. Ella va viure 9 anys més. Herzog hi hagués pogut anar en cotxe i plantar-s’hi al cap de 10 hores, però va triar sortir camp a través. I es que, per a les nostres societats contemporànies, en què ja no ens calen els peus per moure’ns, caminar és sempre una elecció.

En un món que es mou a la velocitat dels cotxes, els avions, els trens i, fins i tot, dels segways, caminar s’ha convertit en un acte tan innecessari que fins i tot el filòsof Roland Barthes el considerava el gest més trivial que hi pot haver i, justament per això, el més humà. Avui dia qui encara recorre distàncies llargues a peu ho acostuma a fer precisament perquè li agrada. I quina raó més bona per fer qualsevol cosa que la del plaer?

 

 

Caminar per caminar també és el que fa moure un grup de senderisme de l’EspaiCaixa Reus, un dels espais comunitaris que l’Obra Social ”la Caixa” ofereix a la gent gran perquè puguin organitzar activitats de tota mena. Ara els membres d’aquest grup tenen al voltant d’uns 70 anys, però en fa més de 10 que van començar a caminar. De vegades són més, d’altres, menys; però cada dimecres sens falta, almenys un parell, es corden les vambes i es preparen per a la caminada. El lloc on anar és el menys important. Si trien una ruta o en trien una altra és més aviat perquè aquell dia els convé tornar abans perquè han de recollir els nets de l’escola, han de dinar amb la família o han d’anar a classes de teatre, informàtica o taitxí a l’EspaiCaixa.

“A mi m’encanta caminar des que era petita”, ens explica la Francisca, de 72 anys. “Tinc artritis, però fins i tot el metge m’ha recomanat que continuï caminant. De fet, només tinc dolor quan estic molt de temps quieta”. D’altra banda, en José tots els dies va a caminar. “Tinc diabetis, així que em prenc això de cuidar-me la salut caminant gairebé com una obligació. Però quan surto sol m’avorreixo, en companyia sempre és més divertit”, ens confessa.

Caminen sense pausa però sense pressa uns 10 km, i encara els queda alè per riure una estona: abans de fer-se una fotografia, en Jesús, un altre jubilat, demana uns segons per pentinar-se, i acte seguit es treu la gorra i exhibeix, divertit, la calba, i els altres esclaten a riure.

En un moment del recorregut, l’Emiliano s’atura per mirar uns arbres de prop: “Les erugues ja comencen a passejar-se pels pins”, observa. I és que quan fa molt de temps que camines pels mateixos recorreguts, t’acostumes a una altra velocitat, més lenta, i ets capaç de percebre fins i tot els canvis més lleus. Sembla que fan seva la frase de l’antropòleg David Le Breton que diu que “el caminant és qui es pren temps i no deixa que el temps el prengui a ell”.

 

Fotografia: Rita Puig-Serra