La cultura és un dret per a tothom, però sobretot per a les persones més fràgils, “perquè per a elles el paquet de beneficis és molt més gran”, explica Sonia Gainza, directora d’Apropa Cultura. Aquest projecte acosta el teatre, la música, la dansa i l’art visual a col·lectius en risc d’exclusió social oferint-los butaques a un preu reduït, i també visites i activitats adaptades. A més, del 23 al 29 d’aquest mes se celebra la 3a Setmana Apropa, amb el suport de l’Obra Social ”la Caixa”, amb més de 200 experiències culturals a 93 equipaments culturals.

Jean-Baptiste Texier toca el violoncel a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Cada setmana té una mitjana de tres concerts. Però no n’hi ha gaires que siguin tan especials i íntims com el que va fer ell sol, el dijous passat, durant la pausa de l’assaig de l’OBC, al vestíbul de L’Auditori de Barcelona. No n’hi ha gaires que el facin entrar en contacte amb el sentit social de la música, i amb un públic tan disposat i transparent: una quinzena de persones amb discapacitat intel·lectual que l’admiraven al·lucinats.

Quan va acabar el concert en exclusiva, els convidats van asseure’s a les butaques de la Sala Pau Casals per escoltar una part de l’assaig de l’orquestra. Se’ls veia emocionats, i cada persona ho mostrava a la seva manera: n’hi havia uns quants que emetien sons indesxifrables; d’altres, tremolaven lleugerament, i a la majoria, els delatava el somriure.

 

 

Però va ser la tercera part de l’activitat la que ens va impactar més. Era un taller amb la musicoterapèutica britànica Catherine Clancy. A la sala hi havia xilòfons, contrabaixos, timbals, panderetes, violoncels, violins, guitarres, caixes… La cara d’alegria dels nois i les noies quan van agafar per primera vegada l’instrument que havien triat, va ser impagable. L’Ana, sordmuda, va escollir la guitarra. Gaudia fent vibrar la caixa de ressonància i amb el tacte de la fusta. L’Antonio es va estimar més el violí. En Marc, l’elefant de la selva musical, el contrabaix. D’altres picaven amb alegria els timbals, al ritme de la cançó que cantava la Cathy. Després la professora va nomenar director d’orquestra en Félix, un noi en cadira de rodes i mobilitat molt reduïda. “En el dia a dia aquest noi és silenciós, gairebé invisible”, explica Clancy. “La música dona veu i identitat a persones com ell. La música obre fronteres i apodera”.

Aquesta activitat demostra la voluntat de la xarxa Apropa Cultura d’obrir els seus espais a les entitats socials. “A les persones amb discapacitats, però també a qui no té casa, a la gent gran o als immigrants en situació vulnerable” els va bé sortir de la rutina, de l’entorn habitual, per millorar, per integrar-se, per avançar. De vegades pensem que tenen altres preocupacions, que la cultura és secundària. Però ells també tenen ànima”, afirma la directora del programa, la Sònia, “i l’ànima cal alimentar-la perquè també pot morir d’inanició”.

La idea és que l’accés universal a la cultura s’acabi convertint en un dret. La Sonia explica que “cal apoderar el públic perquè ho reclami i ens ajudi a tots a posar-nos una mica les piles. A més, anem cap a un envelliment de la societat, i quan una persona es fa gran, té totes les discapacitats”. El missatge és clar: la inclusió beneficia tothom.

 

Fotografia: Laia Sabaté