Recordes quin va ser el primer llibre que vas llegir? I el moment triomfal en el qual vas aconseguir fer la primera divisió amb decimals? Tot el que vam aprendre durant la infància va associat a un nom i una cara: la dels mestres que ens van acompanyar en el llarg camí de l’aprenentatge. I en un any com aquest 2020, les famílies han pogut comprovar la importància del paper dels mestres i les mestres dels seus fills, més enllà de la transmissió de coneixement, i s’han hagut de convertir en part activa de l’educació a casa. A més, la pandèmia ha destapat les desigualtats en l’accés als recursos educatius, i que la Fundació ”la Caixa”, a través d’EduCaixa i CaixaProinfància, s’ha esforçat a mitigar, aportant recursos materials i educatius a alumnes i professors. Així, avui, Dia Mundial dels Docents 2020, parlem amb tres educadors perquè ens expliquin com han dut les classes en temps de pandèmia i els reptes que es plantegen en una era que alguns ja qualifiquen de canvi de paradigma.

Ser docent no és un joc de nens. No ho és per als que tracten amb adolescents a punt d’entrar a la universitat, i tampoc per als educadors infantils. És el cas d’Anna de Asís, que brega amb 19 criatures de 3 anys. “Faig de mestra de suport, però especialment en aquest curs, amb tots els protocols sanitaris que hem de seguir, no és fàcil”. L’Anna va fer servir la  creativitat i la imaginació durant el confinament per continuar donant suport als petits. “Enviàvem tot el que se’ns acudia que podien fer a casa amb els pares: manualitats, dibuixar, fer trencaclosques… El confinament ens va agafar a tots per sorpresa, i ens vam espavilar com vam poder. Ara estem més preparats. De fet, estem elaborant un munt de material en paper perquè les famílies dels meus alumnes, que tenen 3 anys, puguin fer activitats des de casa, en el cas que ens haguéssim de tornar a confinar”.

 

 

L’Anna comenta que un dels majors reptes del primer confinament va ser salvar la bretxa digital entre famílies. “Vam haver de reaccionar molt ràpid per mantenir la comunicació, i hi havia pares i mares que no tenien ni internet a casa. En aquest sentit, va ser de gran ajuda el compromís del programa EduCaixa, que va ajudar a finançar les mancances tecnològiques d’algunes famílies. Però el que més ens va ajudar va ser el Programa Emociona, amb el qual vam treballar la part emocional de l’alumnat. I en un moment tan delicat, era primordial fer-ho”.

La seva companya de vocació, Elisenda Ruiz, assegura que “el confinament ha servit d’autoaprenentatge per a alumnes i docents en el camp de la innovació. Ens hem adonat que el valor de l’ensenyament no es troba tant a mostrar les taules de multiplicar, sinó també a guiar en l’educació emocional. I això ho podem fer a través d’una pantalla. Encara que personalment penso que un aprenentatge híbrid entre la tecnologia i l’aula seria una bona combinació”. Aquest replantejament del sistema, explica l’Elisenda, “s’està produint, els docents estem canviant el paradigma educatiu. El problema és que no se’ns està tenint prou en compte”.

Guillem Sanchís va estudiar Enginyeria Física, i tot i que la seva intenció no era dedicar-se a la docència, s’hi ha acabat dedicant. “Fa poc que he acabat la carrera i dono classes a adolescents de 12 a 18 anys. És un camí interessant que no m’havia plantejat de primeres, però que m’ha permès descobrir que va molt més enllà d’ensenyar fórmules matemàtiques: també contribuïm a formar els adults de el futur. I crec que aquesta part és la més invisible de la docència “, comenta el jove professor.

Vocació, compromís, creativitat, ganes i bones dosis de paciència… què fa d’una persona un bon educador? “Ser docent és qüestionar-se a un mateix constantment”, diu l’Anna. “Mantenir l’interès a buscar noves fórmules d’ensenyar conceptes. És un continu aprenentatge per ajudar a aprendre als altres, una recerca constant de com arribar a l’alumnat perquè assimili millor la matèria. I una gran dosi de saber aplicar dinàmiques de grup”, comenta en Guillem.

L’Elisenda considera que “no tothom està preparat per ser docent. No perquè no en pugui tenir els coneixements, sinó perquè necessites una actitud concreta, unes ganes a les quals has de recórrer quan tractes situacions complicades. Treballes amb persones, adults en potència als quals estàs ajudant a modelar el futur. I és un procés delicat”.

És precisament el futur el que va empènyer l’Anna a prendre el mateix camí que la seva mare, també amb vocació. “Soc docent perquè vull deixar empremta en el que pugui ensenyar als nens, perquè siguin millors persones en el futur. Perquè puguin construir un món millor”.

 

Text: Itziar Lecea