Es diu Dolores López. Filla i esposa de metges, va ser una de les primeres alumnes de la Universitat de Granada quan a la Facultat de Medicina només havia tres dones en aules de 400 alumnes. Sense por, es va enfrontar als prejudicis de l’època per demostrar que eren perfectament capaces de convertir-se en metges. I, quan es va jubilar, va decidir continuar obrint camins per a d’altres fent classes d’informàtica com a voluntària a persones amb síndrome de Down i a joves en tercer grau penitenciari a l’EspaiCaixa Múrcia, que tornarà a reobrir les portes quan acabi el tancament temporal per l’estat d’alarma.

Per a moltes metges, la Dolores és una pionera. Una persona amb valor i coratge suficients com per trencar barreres i obrir camins, que els altres han seguit per fer realitat els seus somnis. El seu era ser oftalmologia i ho va aconseguir: va ser la primera de la província de Múrcia i la seva consulta tenia una llarga llista d’espera.

Però van arribar les adversitats: el seu marit va morir als 48 anys en un accident de trànsit i va haver de criar ella sola els seus tres fills adolescents. Més tard, va patir tres ictus que la van obligar a anar en cadira de rodes. Després d’una llarga i costosa recuperació, no va fer cas dels consells de la seva família de quedar-se a casa i va voler seguir activa. Va ser llavors quan va descobrir l’EspaiCaixa Múrcia. De seguida la van motivar les activitats que s’hi feien, adreçades a fomentar el paper actiu de la gent gran i facilitar trobades on aquestes poguessin compartir l’experiència acumulada al llarg de tota una vida.

 

 

La Dolores va observar que la sala d’ordinadors era com una illa deserta, amb equips que acumulaven pols en un espai que sempre tenia els llums apagats. Llavors, va tenir una idea: l’aprofitaria per fer classes d’informàtica als seus companys de centre. Així, es va formar, va treballar i es va convertir en un dels més de tres mil voluntaris dels centres EspaiCaixa de tot el país. A més, va ser una de les impulsores de l’Asociación Murciana de Voluntarios de Informática de Mayores (AMUVIM), i un dels seus membres més actius.

Cada vegada que es necessitaven professors per a noves activitats, la Dolores alçava la mà. Es va convertir en experta en programes com el PowerPoint o el Photoshop només per compartir-los amb els altres, va aprendre a fer joies i va anar a classes d’una de les seves passions, el japonès. De fet, el seu frenesí per aquesta llengua i la seva cultura li venia de llarg. Ja de nena n’investigava coses i fins i tot a la seva consulta tenia una estoreta del mont Fuji. Un cop jubilada, va aprendre l’idioma gràcies a un advocat que havia viscut 10 anys al país nipó. Després d’un any i mig de classes, la Dolores va seguir estudiant pel seu compte i no ha deixat de fer-ho.

Una dècada més tard de descobrir l’EspaiCaixa Múrcia, la Dolores segueix al peu del canó, tot i que ara està esperant que reobrin el centre quan finalitzi l’estat d’alarma. Quan tot això acabi, continuarà fent classes d’informàtica a persones amb síndrome de Down i a joves amb el tercer grau penitenciari, als qui ajuda a integrar-se a la societat i a descobrir que poden fer moltes coses per si mateixos.

El treball de voluntariat de la Dolores requereix moltes hores i també molta energia. De fet, només es prenia lliures les tardes dels dimarts. Encara que diu que gaudeix molt dels caps de setmana que passa amb la família, sent que la seva vida és allà, ajudant els altres. Tant és així, que va decidir canviar el seu pis de tota la vida per un al mateix carrer que l’EspaiCaixa, per evitar que ni l’edat ni les seves dificultats de mobilitat suposessin cap impediment.

En aquest espai també va fer bons amics, tant entre els alumnes com entre els voluntaris. Sempre trobava un forat per xerrar amb uns i altres, i planejar noves activitats. És una dona que desperta afecte. Per això, s’ha convertit en tot un referent en aquest centre. Assegura que l’oportunitat de treballar com a voluntària és el que l’ha mantingut activa i, quan se li pregunta d’on treu tanta energia, dibuixa un somriure: “Només em veig vella quan em miro al mirall”.

 

Coneix totes les històries de la campanya Persona a Persona aquí.