A la pel·lícula Big Fish –dirigida pel cèlebre Tim Burton després que morís el seu progenitor–, Edward Bloom i el seu fill, en Will, ens expliquen l’extraordinària vida del pare, que ara s’està morint a l’hospital. Aquests fantàstics relats ens fan entendre que la vida transcendeix la vida, que tu i jo també som les històries que deixem als altres i que, en companyia, tot sembla i cau millor. I els nostres últims dies de vida no en són una excepció. Avui, amb motiu del Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, viatgem del cinema a l’experiència real amb pacients, amb la psicòloga Gemma Roquerias de l’EAPS Cruz Roja Tenerife.

La Gemma treballa en un dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) que el Programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades de l’Obra Social ”la Caixa” dona suport a través d’un marc científic i estratègic, formació especialitzada i recursos per a la recerca. La Gemma i el seu equip treballen perseguint una meta gens senzilla: capgirar el dia a dia de persones que saben que aviat se n’aniran.

 

 

Escoltar i conèixer els pacients, així com les persones que tenen a la vora, són els primers passos. Després, el repte és transmetre’ls esperança. No es tracta de dir-los  que es curaran, sinó de recordar-los el pes de les coses bones que els han passat al llarg de la seva vida. “Fem veure al pacient com n’és, de positiu, que la seva família estigui tan unida en aquests moments, que ha tingut una bona vida o que se n’anirà sabent que els seus podran tirar endavant. Són fortaleses que pot trobar en el passat, el present o el futur. Tothom en té almenys una”, explica la Gemma.

Hi ha dos tipus de dolors: el físic i el psicològic, i quan aquesta esperança cala en el pacient –quan la seva història pren sentit– la psicòloga assegura que tots dos disminueixen. Es tracta d’una sensació d’alleujament que no calma la por a la mort i al que és desconegut, però sí que li dona eines per afrontar-la amb més serenitat o, dit d’una altra manera, per anar-se’n en pau. “A algunes persones els va bé creure que després de la mort hi ha alguna cosa més o que les bones accions que han fet en vida tornaran a la Terra en forma d’una energia positiva que aportarà coses bones al món o als seus”, diu la Gemma.

La psicòloga també ens explica el cas d’un home amb càncer de pròstata que va atendre anys enrere. L’home sentia que la vida no havia valgut la pena perquè de petit el van abandonar els pares i es va criar en un orfenat. Però la psicòloga, en aquest mar de frustració i melancolia, li va fer entendre que aquesta infància difícil era precisament el que l’havia portat a entregar incomptables dosis d’amor a la seva família. “Va donar als fills tot el que a ell li havia faltat. Quan se’n va adonar, em va dir que se’n podia anar tranquil, perquè veia que la seva vida havia valgut la pena”, diu la Gemma. Hi podia posar punt i final, sabent que l’essència del seu relat perduraria en els seus.

 

Text: Alba Losada