En Francisco té 90 anys i és malalt de Parkinson. Des de fa més d’una dècada, és usuari del Tractament Integral de la Malaltia de Parkinson, que es porta a terme a l’Asociación Parkinson Móstoles i que combina tractament farmacològic i terapèutic per millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia. Però, a més, cada dilluns treu forces per ballar. Participa en el programa Dansa per al Parkinson, que imparteix l’Associació de Professionals de la Dansa de la Comunitat de Madrid (APDCM) i que va ser seleccionat el 2019 pel programa Art for Change de la Fundació ”la Caixa”. Es tracta d’una iniciativa artística que contribueix a millorar la qualitat de vida de més d’un centenar de persones que pateixen aquesta malaltia. I, aquests dies, els ballarins estan immersos en el procés creatiu d’una peça coreogràfica que girarà al voltant de la tremolor. Parlem amb alguns dels protagonistes.

Enrique Núñez de Arenas, president de l’Asociación Parkinson Móstoles, és clar quan es refereix a aquest projecte que uneix dansa i diversitat. “Suposa una ajuda inestimable. Ens demostra que som capaços de fer estiraments i moviments que després podem traslladar a la rutina diària. Això contribueix, amb les altres activitats que fem, a incrementar el nostre grau d’autonomia i d’autoestima”, assegura. No són pocs tots aquests motius, i han aconseguit que més de seixanta afectats per aquesta malaltia, en la immensa majoria persones de la tercera edat, cada setmana facin aquesta activitat al centre que l’Ajuntament de Móstoles ha cedit a l’associació.

 

Ilustración personas bailando

 

Així de senzill, d’una banda, però així de complex quan els aprenents de ballarins són malalts amb greus problemes de mobilitat. “Molts de nosaltres som autònoms, però d’altres, que no es poden aixecar sense ajuda, queden perfectament integrats en les coreografies gràcies a un treball en equip que també fomenta la solidaritat i la sensació de grup”, explica l’Enrique. 

Dansa per al Parkinson està coordinat per César Casares, president de l’APDCM, que reivindica el caràcter social del projecte, perquè està adreçat a les persones amb Parkinson, els seus familiars i cuidadors, una comunitat vulnerable, per a la qual els beneficis de la dansa han estat àmpliament demostrats, basant-se en un principi senzill però brillant: per a una persona amb Parkinson és molt útil aprendre a pensar com una ballarina: equilibri, encadenament de moviments i trajectòria en l’espai, explica. 

De la mateixa manera, assegura que aquest projecte contribueix a enfortir la imatge social dels professionals de la dansa: Posa en relleu el caràcter solidari dels artistes, ja que demostra que ballarines i ballarins, a més de proporcionar entreteniment i experiències estètiques, poden ser un important subministrador de benestar social i individual, així com també una contribució solidària per a l’ànima de la nostra societat, per potenciar en la consciència col·lectiva l’ajuda als més febles, reflexiona.

Dansa per al Parkinson no és un projecte de nova creació. Es tracta d’una iniciativa internacional amb més de vint anys de vida que va començar la seva trajectòria a Espanya el 2012, per part de l’Associació de Professionals de la Dansa de la Comunitat de Madrid i de Danza T-Red de Treballadors de la Dansa, un plataforma que uneix vuit associacions del sector a escala estatal, en què participen prop de 1.500 ballarines i ballarins d’Andalusia, Astúries, les Canàries, Catalunya, Euskadi, Madrid i València.

La fortalesa de l’equip professional de ballarins que hi ha darrere del projecte li ha insuflat una enorme vitalitat, així com també la possibilitat d’entrar en contacte amb les companyies més importants d’aquest país. Enrique Núñez, de fet, encara recorda emocionat –va ser un dia, però en la meva memòria serà sempre molt més, assegura– quan, l’11 d’abril del 2017, es va celebrar el Dia Mundial del Parkinson amb una coreografia conjunta que van protagonitzar amb alguns dels ballarins més destacats del Ballet Nacional, sota la direcció d’Antonio Najarro. O el 2019, quan van repetir l’experiència a la seu de la Companyia Nacional de Dansa, sota la direcció de José Carlos Martínez, on van interpretar fragments del ballet El Trencanous amb persones afectades per aquesta malaltia. Amb els ballarins de la companyia –Elisabeth Biosca, Sara Lorés i Jessie Inglis– i les mestres de Dansa per al Parkinson –Paloma Alfonsel, Cristina Arnau, Guillermina de Bedoya i Concha Moram–, aquesta creació ha passat a formar part del repertori coreogràfic del projecte Dansa per al Parkinson.

En aquest sentit, l’APDCM compta, per a aquest projecte, amb Patricia Ruz, creadora amb amplíssima experiència i trajectòria en dansa i diversitat, que aquests dies treballa en un procés creatiu en què participaran malalts de l’associació de Móstoles per desenvolupar una coreografia sobre la tremolor com a expressió d’allò que ens commou des del punt vista emocional. Aquest atribut icònic de la malaltia de Parkinson es transformarà de manera radical en un moviment de dansa gràcies al treball de la Patrícia, que s’ha acostumat a veure el moviment en tots els ordres de la vida. Mires cap al cel i fins i tot els ocells són coreografia, assegura aquesta filla de dibuixant. 

L’estat d’alarma nacional que es va decretar el mes de març va suposar una aturada en sec per a aquest treball de procés creatiu que reprendran després de l’estiu. Estem desitjant tornar per continuar amb les teràpies i per reprendre les classes de dansa, perquè per a nosaltres són molt importants, conclou l’Enrique. 

 

Text: Amalia Bulnes
Il·lustració: Sonia Alins