Més aviat mag i artesà que cineasta. Això va ser Georges Méliès. Pioner dels viatges a mons desconeguts, va veure en el cinema una eina per fer que les coses impossibles deixessin de ser-ho. És cert que els germans Lumière van crear el cinematògraf, però ell va inventar l’espectacle cinematogràfic. Ja no es tractava de registrar la realitat, sinó d’imaginar el món i, amb la càmera a la mà, recrear-lo a la seva manera amb trucs propis d’un il·lusionista. Ara, el concurs de vídeos Participa Méliès recupera l’esperit de l’home que ens va portar a la Lluna abans que ningú.

La veritat és que no tinc la més petita idea de com era Méliès. A mi m’agrada imaginar-lo llegint el curtíssim conte de Kafka —a qui mai no va conèixer ni va poder conèixer— i assentint amb satisfacció quan, en preguntar-li un servent on va, el protagonista es limita a contestar: “Fora d’aquí, aquesta és la meva meta”. El francès va rodar gairebé 500 pel·lícules (tot i que només se’n conserven una cinquantena), però la seva carrera està marcada per dos viatges a mons desconeguts: el 1902 el Viatge a la Lluna i el 1912 A la conquesta del Pol. Dos llocs als quals fa un segle només es podia arribar amb la imaginació, buscant anar sempre un pas més enllà, “fora d’aquí”.

 

 

 

 

Imaginació és el que va fer servir Méliès per desenvolupar tots aquells trucs pels quals s’ha fet famós, i imaginació és el que necessitaràs ara per tornar a aquest cinema màgic i explorar una cosa mai vista. Pensa en una idea, agafa una càmera i presenta un curt abans del 15 de maig al concurs de vídeos per a escoles i públic general Participa Méliès, que organitza l’Obra Social ”la Caixa”. L’únic requisit és utilitzar com a mínim un dels trucs de Méliès i deixar que la teva imaginació faci la resta. En realitat no és tan complicat.

Perquè, en definitiva, el que sorprèn més del cinema de Georges Méliès és la senzillesa. És cert que construïa ginys i pintava decorats de tota mena, i que imaginava històries estrafolàries plenes de personatges estranys que duien vestits dissenyats per ell mateix. Però els seus trucs, com tots els d’un bon mag, no són res de l’altre món. Pares la càmera, substitueixes un objecte per un altre, tornes a encendre la càmera i on hi havia una dona ara hi ha un esquelet. Filmes una persona sobre fons negre, rebobines, tornes a filmar a sobre i… un home es converteix en set.

Sembla fàcil. Per això, les pel·lícules de Méliès sempre em recorden un vers de Pessoa, aquell en què el poeta deixa anar que no hi ha més metafísica al món que les xocolatines, perquè les coses més senzilles són les que, al final, resulten més fascinants.

 

Text: Elena Villena