Dia rere dia ens encreuem amb centenars de persones. Al metro, anant a comprar el pa o de camí a la feina. Alts i baixos. Vells i joves. En xandall o amb talons. Tots molt diferents (gairebé exòtics) i, tanmateix, molt semblants en essència a nosaltres. Quants d’ells podrien acabar sent amics nostres si ens paréssim a xerrar? Et sorprendries, De fet, el que diferencia una trobada causal d’una amistat és, principalment, una qüestió de temps. De compartir estones junts. Petits moments: una pel·li al sofà o una conversa de bar d’aquelles que aspiren a solucionar tots els problemes del món. I si, per coses de la vida, acabéssim passant unes hores cada setmana amb la persona menys pensada?

La Inés té 82 anys. Va néixer a Jaén i d’adolescent va arribar a Terrassa amb les seves germanes i sa mare. El Miguel Ángel en té uns quants menys. També va néixer a Andalusia, però ell, en canvi, en va marxar quan no arribava als dos anys. A primera vista no tenen gaire en comú, però fan una cosa que només saben fer els amics: acabar l’un les frases de l’altre amb complicitat quan expliquen una història. Es van conèixer el mes de novembre, quan la Inés va entrar en el programa Sempre acompanyats de l’Obra Social ”la Caixa” i la Creu Roja, del que Miguel Ángel és voluntari.

 

 

A la nostra societat cada vegada hi ha més gent gran que viu sola; a Espanya, gairebé n’hi ha dos milions de persones. Som éssers socials per naturalesa, però és que, a més, la soledat també afecta la salut: augmenta els nivells d’estrès i, en conseqüència, els riscos de patir una aturada cardíaca, artritis o diabetis. De fet, al Regne Unit ja li han donat categoria d’assumpte d’Estat: el mes passat, la primera ministra britànica va posar en marxa el Ministeri de la Soledat que, encara que soni a gag de Monty Phyton, és en realitat un tema molt seriós. Però és increïble el que un parell d’hores de companyia a la setmana poden fer per algú!

“La història que més m’agrada de la Inés”, explica el Miguel Ángel “és la de quan amb 15 anys se’n va anar a una casa enmig del bosc a fer classe als fills d’uns guardes forestals”. “Un dia, en acabar les classes, vaig anar a fer un tomb”, continua la Inés, “i vaig veure un home que tirava d’un ase, amb unes siluetes darrere: eren ma mare i ma germana, que havien vingut a donar-me una sorpresa! Mai he plorat tant d’alegria”, sentencia ella, mentre el Miguel Ángel somriu d’orella a orella. I és que, en una amistat, no cal que hagis viscut una història per sentir-la com a teva.      

Així, una vegada a la setmana, la Inés i el Miguel Ángel esmorzen junts, comenten les notícies, fan fotos amb la tauleta d’ella i, el més important, es cuiden. L’un a l’altre. Perquè cuidar algú pot ser fer-li companyia, però també fer-li l’esmorzar quan ve a casa a veure’t, o escoltar i ser escoltat. I això no té edat.