“La creativitat és la intel·ligència passant-s’ho bé”, va dir Albert Einstein. Però si aquesta intel·ligència no troba mitjans per expressar-se o una mirada que la sàpiga apreciar i captar, pot quedar guardada en un calaix. I aquesta és la missió principal per la qual, dia a dia, treballen al Centre d’acollida de menors Sant Joan Baptista de València: per tornar a fer brillar l’espurna de la curiositat en tots aquells infants que, en algun moment de la vida, s’han vist obligats a deixar-la de banda per fer front a situacions familiars dures i complexes. Amb l’objectiu de facilitar aquest despertar, la Fundació ”la Caixa” i CaixaBank han lliurat als 36 nois i noies d’aquest centre (24 residents i 12 usuaris del centre de dia) uns kits escolars perquè tornin a les aules en igualtat de condicions.                   

Quan s’entra al Centre d’acollida de menors Sant Joan Baptista de València, es té la sensació d’estar entrant en una autèntica llar. Hi ha missatges per tot arreu que criden a l’esperança. “Avui és un gran dia i ho saps”, diu un cartell a la paret. De fons, se sent el so d’una guitarra espanyola que, com una font, rega el silenci que regna a l’edifici a l’hora de la migdiada. Qui la toca és el Fernando, un dels menors residents, que avui ha decidit quedar-se despert. “Ha sabut aprofitar el confinament i ara toca de meravella”, diu mirant-lo amb un somriure sor Isabel.

 

 

Sor Isabel Bugés, filla de la caritat, és la directora d’aquest centre d’acollida de menors valencià. La Resi, en diuen ells. Al centre hi conviuen 24 nois i noies d’entre 6 i 18 anys en situació de vulnerabilitat després d’haver patit diverses problemàtiques sociofamiliars. A aquests nois, cal sumar-ne 12 més, però que només hi van durant el dia. “Aquest centre –explica sor Isabel– té l’origen en la donació dels marquesos de San Juan, que van tenir 3 fills, 2 dels quals van morir de petits i l’altre als 20 anys. Això va provocar que dediquessin gran part del seu patrimoni a ajudar infants amb dificultats, la majoria, orfes, per a la qual cosa van crear la Fundació Asil Sant Joan Baptista, que es va acabar de construir el 1873, i van encarregar l’atenció i l’educació dels infants a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, nosaltres. La seva obra la continuen els descendents, que en són els patrons actuals, i nosaltres, les filles de la caritat, juntament amb l’equip de professionals”.

Els nois avui estan una mica revolucionats, perquè fa poc que han començat les classes (la majoria) i, a més, venen unes voluntàries de ”la Caixa” a lliurar-los uns kits escolars amb els quals podran començar el curs en igualtat de condicions. Enguany ja han lliurat més de 110.000 kits amb material escolar a menors atesos per CaixaProinfància, el programa de la Fundació ”la Caixa” per a la promoció i desenvolupament integral de la infància en situació de vulnerabilitat. Al centre de l’edifici, just a sobre de la taula de ping-pong, les voluntàries han col·locat desenes de motxilles amb material escolar. Tan bon punt treuen el cap des del primer pis i veuen la novetat baixen corrents per rebre el present.

Una d’elles és l’Elisabet, una adolescent que ha descobert el plaer de la lectura a la Resi. Abans, diu, no li interessava. “La motxilla em feia força falta per posar-hi els llibres”, explica. També la Sara, de 16 anys, que enguany començarà a estudiar jardineria. “Jo necessitava un estoig nou. El que tinc ja està vell”, diu. Mentrestant, la Ruth, una de les voluntàries, reparteix satisfeta les motxilles als infants i adolescents. “És veritat que contribuïm a crear una societat millor i que ajudem els altres, però cal tenir en compte que això també ens ajuda a nosaltres a créixer personalment. I fer-ho a través de l’entitat en la qual treballem ens facilita la vida i ens fa sentir-nos-en orgulloses”, explica.

I el confinament? Com ha afectat aquests nois? El coordinador dels educadors, Miguel Ángel Hurtado, explica que l’impacte en el rendiment escolar ha estat més gran en els menors que hi van durant el dia que no pas en els que viuen al centre. Ells es van quedar a casa durant el confinament, i això va evidenciar la desigualtat de condicions: la manca de recursos tecnològics per seguir les classes, afegida a la falta de temps o de coneixements tècnics de la família per ajudar-los va fer que baixés el seu rendiment escolar. “Un dia ens van trucar els centres advertint que no anaven a classe o que no feien els deures… aleshores vam començar a fer-ne un seguiment més intens”, diu el Miguel Ángel.

En canvi, explica satisfet que l’impacte emocional en els nois i noies de la Resi ha estat menor del que esperaven. “Van estar dos mesos sense poder veure els pares ni tornar a casa. I tot i que la Fundació ”la Caixa” ens va facilitar tablets perquè poguessin parlar amb la família, gestionar el conflicte al començament va ser complicat. Però aviat es van adonar que la normalitat d’aquí era la normalitat de fora. A més, aquí han pogut gaudir d’espais oberts. Si haguessin estat en un pis, no hauria estat possible”.

Això ha estat gràcies a la gran implicació dels professionals que treballen al centre. La psicòloga Sonia Cano diu que ha hagut de fer servir grans dosis de creativitat per reduir l’impacte del confinament. “Ens hem amarat de molta inventiva per poder arribar on no es podia: creant noves activitats, transformant l’ambient, afavorint experiències internes entre ells i amb educadors”, explica. Una d’aquestes activitats va ser la creació d’un programa de ràdio en el qual participaven tots i que escoltaven a la tarda. “Compartien reflexions, donaven consells per als altres en aquest temps de confinament, dedicaven cançons. I abans de sopar ho escoltàvem junts i hi havia un aplaudiment general… això els va motivar força”, recorda sor Isabel.

“Ells ara estan en desavantatge, i no és culpa seva. Sant Vicenç de Paül, el nostre fundador, ens deia que “l’amor és inventiu fins a l’infinit”. És important crear vincles positius amb ells… que se sentin valorats, estimats i acompanyats. El que volem és que es facin forts i que tinguin valors perquè sentin que la vida té sentit, encara que de vegades sigui dura. Que siguin resilients. Molts han tirat endavant i ens venen a veure per explicar-nos que els va bé. O a demanar consell, assessorament, ajuda I aquest és el premi de la nostra feina. Perquè aquesta feina ha servit a la persona”.

 

Text: Bárbara Fernández
Fotografia: Carla Step