“Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar.” Aquest vers de Machado és un resum senzill i inequívoc de l’existència humana. Però en aquest trànsit cap al fet inevitable —la mort no és més que part de la vida— de vegades s’hi creua la malaltia i el dolor. Hi ha professionals que han decidit dedicar la vida precisament a acompanyar persones amb una malaltia crònica avançada. La psicòloga Emma Cabrero i la voluntària Mónica Moreno, experta en musicoteràpia, formen part del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa” que gestiona la Creu Roja a Cadis. Conviuen amb les emocions humanes més extremes, però asseguren que aquesta feina dona “sentit i respostes” a les seves necessitats essencials.

Només de sentir-los la veu, a l’altra banda del telèfon, ja s’intueix que són persones tocades per un do. No és fàcil mirar la mort de cara, conviure amb el dolor cada dia, gestionar les emocions de qui pateix i de les famílies que veuen patir algú que estimen, i conservar la calma, transmetre pau i no defallir.

 

 

Els professionals que treballen a les unitats d’atencions pal·liatives als hospitals espanyols saben que la vida és un comiat continu i que la proximitat, la pau i el consol són els millors aliats per dir adeu definitivament a això que anomenem vida.

Emma Cabrero, psicòloga de la Creu Roja que treballa en l’equip d’atenciópsicosocial (EAPS) de l’Hospital Puerta del Mar de Cadis, fa gairebé 8 anys que treballa en el Programa per a l’atenció a persones amb malalties avançades de l’Obra Social ”la Caixa”, i el seu entusiasme sembla el d’algú que acaba d’arribar: “És un aprenentatge diari, basat en la gratitud. Aprens a valorar el present, a relativitzar els problemes i a convèncer-te que la vida és efímera però molt valuosa”.

Respecte de la seva feina, destaca que és “un abordatge integral dels pacients, en aspectes no tan sols físics, sinó psicològics, afectius i espirituals”. Les seves eines són “la calidesa humana, l’escolta activa i la gestió de les emocions”, sosté. Respecte d’això, la psicòloga assegura que “una necessitat fonamental del pacient és preservar la dignitat i l’autonomia. Per això, és crucial respectar l’elecció de la persona i la presa de decisions, mitjançant una comunicació fluida, que respecti el ritme d’adaptació i les necessitats informatives de cadascú. D’aquesta manera, es contribueix a minimitzar la indefensió que genera la situació i a dotar la persona de més seguretat i control en aquesta etapa”.

Juntament amb el treball amb el pacient en el comiat, la tasca en un programa d’aquestes característiques té un vector fonamental en les famílies: els cuidadors, que pateixen igualment per la imminent pèrdua d’una persona que estimen i que, moltes vegades, no tenen estratègies per afrontar la situació. “És un dels aspectes fonamentals en què ens centrem, en el procés d’adaptació de les famílies per afrontar tant el comiat com la pèrdua posterior”, explica Cabrero, que afegeix que fan una feina continuada amb els familiars quan s’ha produït la marxa del pacient, per acompanyar-los en el dol i en la nova situació d’absència que viuran. “Acostumem a trobar una contradicció lògica i humana, entre desitjar que la persona que estimem continuï amb nosaltres, i que descansi i se’n vagi”, reconeix. Per això és important validar i normalitzar aquestes “ambivalències afectives”, tan comunes  i alhora tan difícils de gestionar per la família, precisament per afavorir-ne l’expressió i tractar les emocions que generen (culpa, enuig, tristesa, por).

Per a Emma Cabrero, aquesta feina, com no podia ser d’una altra manera, és “una experiència professional, però també vital. Aprens a mirar des del prisma dels altres, i experimentes un creixement humà dia rere dia”.

Els últims mesos, acompanya Cabrero a la unitat d’atencions pal·liatives una voluntària experta en musicoteràpia que està canviant el paisatge del centre. Mónica Moreno, 54 anys però veu de candor adolescent, es va acostar fins a l’Hospital Puerta del Mar de Cadis a començaments d’any després d’afrontar dues morts properes “molt seguides”. “L’experiència i les pèrdues que pateixes fan que miris la vida d’una altra manera”, ens diu. Acompanyada de bols tibetans i altres instruments de percussió amb què treballa la vibració sonora, ofereix “estonetes de pau i relaxació” als malalts al final de la vida. “Si ajudo a fer que puguin desconnectar de la malaltia i el malestar, encara que sigui en petits moments, em considero satisfeta.”

“A mi personalment em fa molt respecte el dolor, la incertesa i la tristor que experimenta una persona en aquella situació”, ens relata la Mónica, que dona valor en aquests casos a “les relacions humanes”. Amb aquesta finalitat, els seus instruments són la música i la serenitat que atorga. “Es tracta d’un acompanyament molt específic, que fins ara no existia a Cadis, però la resposta, com a mínim el que em transmeten els familiars, és molt positiva, d’agraïment sempre”, assegura.

Format per tres psicòlegs, una treballadora social i la directora de l’equip, l’EAPS del Programa per a l’Atenció a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa” gestionat per la Creu Roja Espanyola a Cadis és, sens dubte, un bàlsam necessari, una ajuda impagable en els moments més crucials i transcendents de l’ésser humà. “Tractem amb la mort i, no obstant això, aprens a valorar la vida molt més”, ens insisteix la Mónica.

 

Text: Amalia Bulnes
Il·lustració: Fran Pulido