Per als qui hagin passat per un centre penitenciari, tenir una feina és un pas fonamental per reinserir-te en la societat: et proporciona autonomia, confiança i igualtat de condicions. Però no és l’únic. I és que la vida, per sort, no transcorre només entre les quatre parets d’una oficina, al pati del darrere d’una fàbrica o darrere la barra d’un bar. La societat també la fan les estones compartides xerrant de tot una mica, jugant a cartes, ajudant un amic o, fins i tot, un desconegut. El taller que diversos interns del CIS José Hierro de Santander i una desena de persones a l’atur van impartir a les persones grans del centre de dia Luz de Luna va ser un exemple que, en el camí de la reinserció, els vincles humans són tan valuosos com els laborals.

Organitzada per l’Asociación Nueva Vida dins de l’itinerari del programa Reincorpora de ”la Caixa” i batejada com a “Sentidos a flor de piel”, l’activitat de servei a la comunitat del dimecres passat tenia un objectiu doble. Primer, estimular sensorialment les persones grans a través de jocs en què havien d’emparellar refranys, modelar testos i formes amb fang, i endevinar olors d’espècies i textures d’objectes. Segon, posar en pràctica coneixements i valors que els interns havien assolit durant l’itinerari de Reincorpora, que entén el desenvolupament social com a part indivisible i necessària del laboral.

 

 

El dia va començar una mica de tebi: les persones grans estaven absortes en unes pintures i no els venia de gust, com és comú, canviar la rutina. Però d’això anava, al final, el taller: d’aconseguir establir vincles socials on a vegades són necessaris. I, oi tant que es va aconseguir! Al cap d’una estona de xerrar i jugar, l’Enrique va descobrir que era el rei dels refranys: se’ls sabia tots. Per la seva banda, la Isabel i el Néstor, un dels interns, es van coronar com els terrissaires estrella de la jornada: d’un tros de fang, en van aconseguir treure una tassa, un platet i, fins i tot, una cullereta de cafè. El Pepe, en canvi, es va guanyar el sobrenom d’“el Pirata” per la desimboltura que tenia. L’enrenou que hi havia a mig matí a la sala, entre rialles i xerrades, va ser la millor prova que tothom s’ho estava passant genial.

A l’activitat es van apuntar també usuaris del programa Incorpora de ”la Caixa” que actualment estan seguint un curs d’hostaleria que imparteix l’Asociación Nueva Vida. “L’empatia és un tret bastant important en una feina com la de cambrer. Començar una conversa amb una persona gran que no coneixes i amb qui, en principi, no tens res en comú és un exercici molt valuós per entrenar-se a treballar de cara al públic”, afirma el José, un dels participants.

Mentrestant, la festa continuava a la sala del centre de dia. El Sami —que justament tenia una entrevista de feina després de l’activitat— els va ensenyar a l’Antonio, la Pepi i el José Antonio a fer piruletes en forma de cor amb una mica de fang i uns bastonets.

A la taula del costat, la Julia i el José Luis jugaven a endevinar de què feien olor els potets d’espècies que els anava passant la Soraya. L’important no era encertar, sinó la xerrada animosa sobre els menjars preferits i la infantesa a què va donar peu l’activitat. Ja deia Marcel Proust que no hi ha res com una olor per despertar la memòria!

“Passar per un centre penitenciari t’estigmatitza i et fa pensar que no tens res per oferir als altres”, va assenyalar el Borja Revuelta, tècnic de Reincorpora. “És per això que, en aquesta fase de retorn a la societat ordinària, veure’s a un mateix fent alguna cosa bona pels altres té un efecte molt positiu. Es tracta d’adonar-se que tu també pots fer passar una bona estona a algú i que tens alguna cosa positiva per aportar a la comunitat”.

“Aquestes estones valen més que res!”, va exclamar de sobre l’Enrique, amb la gorra de color caqui i un somriure que el va acompanyar tot el matí. En una societat que s’estructura al voltant de la feina, les persones grans, els aturats i els interns, entre d’altres col·lectius vulnerables, corren el risc de quedar-se al marge i pensar que la societat ja no els necessita. Però, gràcies a l’afecte i les bones estones compartides, a la saleta d’aquell centre de dia un es podia arribar a sentir, en canvi, al centre mateix de l’univers.

 

Text: Patri di Filippo
Fotografia: Jone Albéniz