A principis d’enguany, l’Enric mai no s’hagués assegut a parlar de la seva història ni dels seus sentiments. Tenia pànic a les dones, es comunicava a través de la ira i no podia controlar el rancor. Avui, en canvi, se sincera: “Vull fer el possible per ajudar”. Després d’una denúncia per saltar-se una ordre d’allunyament i a l’espera d’un judici per maltractament, el març va entrar al Programa Context de l’Associació PSIMA, a València. La seva experiència és la prova que, si volem erradicar la violència de gènere, el pes no pot recaure completament en les dones: hem de tenir cura de les víctimes i els agressors han d’assumir les seves responsabilitats.

Per donar resposta a la llei de protecció integral contra la violència de gènere, segons la qual els homes amb una condemna inferior a 2 anys tenen l’obligació d’acudir a un programa de tractament si ho decideix un jutge, l’any 2004 va veure la llum el Programa Context, la tasca del qual ha estat un any més reconeguda a la convocatòria d’Interculturalitat i Acció Social del Programa d’Ajuts a Projectes d’Iniciatives Socials de ”la Caixa, una convocatòria que té com a línia prioritària el suport a programes educatius i de prevenció de la violència o l’addicció. Des que es va crear, el propòsit del Programa Context s’ha ampliat i va molt més enllà de complir la legalitat vigent. Ara no només hi ha més participants que acaben el programa, sinó que cada vegada més homes hi van voluntàriament.

 

Día Mundial contra la Violencia de Género

 

“Com a societat, posar el focus en la víctima vol dir deixar d’enfocar la persona que ha comès el delicte. I és l’agressor qui ha de fer un canvi i responsabilitzar-se”, afirma Elena Terreros, doctora en Psicologia i presidenta de lassociació. Així, després d’unes primeres entrevistes individuals per animar-los a adherir-se al programa i motivar-los cap a un canvi amb conseqüències positives per a ells i el seu entorn, els participants assisteixen a sessions grupals on es treballa la presa de consciència sobre la violència que estan exercint, l’autocontrol, la forma d’afrontar els conflictes, les creences que sostenen la seva manera de relacionar-se i, a més, un factor clau: la comunicació. L’objectiu? Fomentar que mantinguin estils de relació basats en la gestió emocional, l’empatia, el respecte, la igualtat i els acords mutus. Quan acaben aquestes sessions, que duren de 10 a 12 mesos, se’ls fa un seguiment durant 2 anys.

Sobre la comunicació, afirma l’Elena que “les emocions que se’ls permeten als homes tradicionalment són la ràbia i la ira. Per a molts, eren el seu únic vehicle d’expressió quan van arribar aquí”. L’Enric ho corrobora. “Jo no em comunicava. Si parlava de les coses era per discutir.” En aquests vuit mesos, en canvi, està aprenent a expressar-se i a empatitzar amb l’altra persona. “He après la importància que té comunicar-te d’una manera sana: amb la parella, amb els companys, amb la gent, amb la família…”.

Tot i això, al principi gairebé sempre hi ha certa reticència. L’Enrique explica que a les primeres sessions li va costar entendre que les psicòlogues hi eren per ajudar-lo, que no eren l’enemic. “A poc a poc aquesta actitud canvia, ja que són en un entorn en què la seva conducta és rebutjada, però la seva persona, no”, diu l’Elena. “Creiem en les segones oportunitats, sobretot perquè ajudar a fer que els agressors facin les coses d’una altra manera és vital per protegir-les a elles”. Les dades l’avalen: quan acaba el programa, el percentatge de reincidència és només del 7,8 %.

El nom del programa no és casual. I és que, “si hi ha violència, és també pel context social. Tots hem estat tolerants i ho continuem sent”, diu la psicòloga. Escoltar crits i cops a casa dels veïns no són “coses de parella”. Veure com un amic menysprea, controla o anul·la la seva xicota, tampoc. “Si molts agressors arriben aquí pensant que no tenen res per millorar, culpant la víctima per provocar-los o un sistema judicial que consideren injust, és també perquè fins aleshores ningú del seu entorn els ha dit que estaven sent violents, controlant o sotmetent la parella i que aquesta actitud no es pot tolerar, cosa que naturalment no els exculpa”, puntualitza. “Considerem la violència un problema social, no un problema de l’individu. Però també és cert que, tot i que tots els homes s’han criat en el patriarcat, no tots exerceixen violència sobre les seves parelles. El consum de substàncies i la pobresa, haver patit violència ells mateixos o viscut en entorns tolerants a les creences masclistes són factors de risc molt influents”.

Queda clar que la violència és un cicle que es retroalimenta a si mateix. Però també pot arribar a fer-ho en sentit contrari: si un home és capaç de reconèixer i assumir la violència que ha exercit, la podrà reconèixer, assenyalar i, amb sort, fins i tot prevenir-la en altres. “De fet, m’agradaria que l’oportunitat de participar en un programa així existís per a qualsevol, no només després d’una condemna”, explica l’Enric. “Milloraria molt la qualitat de vida de les persones i ajudaria les parts implicades a prendre les decisions correctes abans que un problema arribés a ser una situació irreparable”. Avui, com cada dia, diem ben alt que ni una menys. Avui, com cada dia, pensem en les que ja no hi són. Però ni avui, ni cap dia, podem oblidar que frenar la violència de gènere està sobretot en mans de qui l’exerceix.

 

 

(*) Hem omès el nom real de l’agressor per respectar el seu dret a la intimitat.

 

Text: Patri di Filippo
Il·lustració: Mar Hernández