“Alguien me habló todos los días de mi vida | al oído, despacio, lentamente. | Me dijo: ‘¡Vive, vive, vive!’. | Era la muerte.” Amb aquests versos, el poeta mexicà Jaime Sabines va recordar al món que tenir la mort a l’horitzó és el que ens fa valorar la vida, viure-la amb intensitat. Cadascú a la seva manera. Alguns ho aconseguiran amb la sensació màgica que provoca el primer bany de la temporada al mar; altres, esquiant en una muntanya nevada; i molts en tindran prou amb sentir l’escalf de les persones que estimen més. El gest més petit compta. L’únic que és important és que ens faci vibrar.

L’amor per la vida és també l’ideal a partir del qual treballen, dia a dia, els 42 equips d’atenció psicosocial (EAPS) del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa”: més de 22 professionals que donen suport a pacients i familiars perquè el camí fins al final de la vida sigui el més suportable possible, i se’ls redueixi l’ansietat, la tristesa i el malestar.

Ens hem trobat a València amb els psicòlegs Pepa Signes, de l’Asociación Carena, i Francisco Javier Morales, de Cruz Roja Castellón. Les seves paraules insisteixen que, com més coneixem la mort, més estimem la vida.

 

 

Alguns pacients poden pensar que no té sentit gaudir de la vida si els queda poc temps. Què els dieu o què feu per aixecar-los l’ànim?

PEPA – Fem que se sentin acompanyats i respectats i, al mateix temps, els regalem esperança. Encara que, és clar, no qualsevol mena d’esperança, sinó una realista, la que es troba en les metes que sí que poden aconseguir: tenir un bon control dels símptomes, arribar al casament de la filla, passejar amb l’esposa, mantenir la dignitat fins al final, viure amb el màxim d’autonomia possible…

FRANCISCO – Recordo un pacient que, al començament, amb mi només volia parlar de futbol, però quan va veure aquest fil d’esperança va fer un canvi molt gran. Va deixar de banda les converses trivials i em va començar a explicar com volia viure els seus últims dies i com li agradaria morir. Però el més important va ser que va començar a aprofitar més que mai el temps que tenia amb la seva gent.

PEPA – A mi em passa una cosa similar quan atenc els pacients a casa seva. Com que és un espai íntim i familiar, al principi poden veure’t com un intrús. Hi va haver un home que, quan ens vam conèixer, em va dir que no creia en els psicòlegs, però quan va entendre que podia decidir com, on i a quin ritme faríem la teràpia, va començar a obrir-se. Recordo el dia que vaig veure que començava a confiar en mi: estava prenent el sol a la terrassa, sonava flamenc de fons i havia deixat una altra hamaca al seu costat perquè m’assegués amb ell…

La vostra feina implica conviure diàriament amb el dolor d’altres persones. Què us va portar a treballar acompanyant pacients amb malalties avançades?

FRANCISCO – En el meu cas, soc aquí per diverses raons. A part que a la meva família hi ha hagut diversos casos de càncer, crec en la sensibilitat de les persones i m’agrada donar un cop de mà als altres sempre que puc. I, a mesura que vaig començar a treballar acompanyant pacients amb malalties avançades, m’hi vaig anar enganxant més i més fins a arribar aquí.

PEPA – La meva mare va morir de càncer de mama el 2010, i tot el que va fer abans d’anar-se’n va fer que volgués dedicar-me a això. Va fundar l’Asociación Carena per oferir cures pal·liatives a pacients amb càncer, va afrontar la malaltia amb alegria i ganes de viure, i em va ensenyar com morir amb dignitat. Va ser una gran mestra; no només per a mi, sinó també per a tots els qui la van conèixer. Ens va deixar un llegat infinit.

Al llarg dels anys, heu conegut moltes persones en el moment més delicat de la seva vida i, per tant, deveu haver après unes quantes lliçons. Quines són les meves valuoses?

PEPA – D’una banda, la satisfacció que t’aporta ajudar els altres. Ajudar és tot un privilegi. Dignificar els últims dies de les persones que acompanyo m’omple com res en el món. Per l’altra, he après a gaudir més de la vida. El fet de conviure diàriament amb la mort fa que aprofiti al màxim els moments que passo amb els meus fills.

FRANCISCO – A mi em va calar la història d’una família que, abans de l’enterrament, em van confessar que no se sentien còmodes amb els costums tradicionals que hi ha al voltant del dol, perquè no hi creien. Se sentien pressionats per amics i veïns, però, al final, després de treballar junts la importància de respectar-se a un mateix, van optar per no celebrar cap missa ni vestir-se de negre. Es van acomiadar del seu pare com ells volien. Cadascú ha de fer-ho a la seva manera.

Per molt que passem mals moments, les persones mai no renunciem a divertir-nos. Creieu que, a vegades, pot passar el mateix els últims dies de vida?

FRANCISCO – Clar que sí. Encara que la tristesa tingui molta presència en aquest context, a vegades també hi ha espai per a l’alegria i la felicitat.

PEPA – Mentre seguim vius, tenim infinitat de coses per fer. Què passa amb el fet de poder gaudir d’un acudit, d’una paella o d’una cervesa? Què passa amb la capacitat d’estimar? I amb la de pensar? I amb la de riure? El càncer dificulta el camí, però no ens treu poder riure. Podem riure fins al final.

FRANCISCO – Recordo un pacient que, sense adonar-se’n, va riure mentre parlàvem en acabar una sessió. Es va quedar en xoc, perquè no recordava l’última vegada que havia rigut. Va ser molt bonic veure com li va marcar aquella riallada.

PEPA – La nit que la meva mare va morir, es va estirar i mai més no va despertar-se. Però, el vespre anterior, ens havíem passat tot el sopar rient. De fet, vam estar rient fins gairebé 10 hores abans que morís. Com ella mateixa deia, “quan la mort és una convidada trista estirada al nostre sofà, l’humor i l’amor ens ajuden a trobar el sentit a tot”.

 

Fotografia: Anna Pla-Narbona
Text:
Alba Losada