Historia
Salut
— dilluns, 10 feb. 2020

L'efecte dòmino d'una mirada

Es coneix per efecte dòmino les conseqüències que un fet té sobre un altre i que genera una reacció en cadena. I això va ser precisament el que els va passar als professionals i voluntaris de l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) de Ceuta que van acompanyar el Miguel durant la seva llarga estada a l’hospital de la localitat. Amb dificultats per parlar, la seva mirada va tenir tant impacte en ells que, com les peces del dòmino, va tombar les barreres de la comunicació i els va tocar profundament. El Miguel, d’altra banda, va descobrir l’escalfor d’una llar en les persones que van ser al seu costat a diari. 

José Manuel Marín és el treballador social de l’EAPS de la Ciutat Autònoma de Ceuta que —juntament amb la Cristina, psicòloga, i Antonio, voluntari— han acompanyat el Miguel durant l’últim any. Recorda la primera trobada: va ser a l’hospital i allà van escriure la primera conversa en una llibreta, a causa de les dificultats en la parla del Miguel. Tot el temps que van compartir, els seus ulls, capaços de transmetre sensacions i emocions com la curiositat, la por o la tendresa, van ser, juntament amb l’escriptura i els gestos, el seu vehicle d’enteniment. “Per mi, la mirada del Miguel, una barreja expressiva de colors (marró, blau, verd i violeta), va tenir un impacte que, con les peces del dòmino, va tombar les possibles limitacions de la nostra comunicació”, explica el José Manuel.

Un càncer de gola en estat avançat sumat al fet de no poder comptar amb cap familiar proper per cuidar-lo, de no tenir recursos econòmics i de ser massa jove per ser ingressat en una residència ─el Miguel no arribava aleshores als 65 anys─ van fer que el metge decidís que el millor era que es quedés temporalment a l’hospital fins que li trobessin una llar adaptada a les atencions que necessitava. El cas del Miguel evidencia com n’és, de necessari, el Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa”, que complementa l’assistència sanitària amb un equip d’atenció psicosocial, format per psicòlegs i treballadors socials i l’acompanyament d’agents pastorals i voluntaris.                    

Durant tot el temps que el Miguel va passar hospitalitzat, es va beneficiar del suport i les atencions dels professionals i de les visites dels seus germans. Els matins els acostumava a passar al llit, sota el llençol inflat en forma d’iglú, com si romangués guarit en la calidesa d’una petita llar improvisada. Però això canviava quan arribava l’Antonio, voluntari de vocació que es va convertir en la seva parella de jocs de taula.

 

El efecto dominó en la comunicación con los enfermos

 

L’Antonio coneix l’hospital com el palmell de la mà: va créixer belluguejant pels passadissos. “Els meus pares treballaven aquí i aleshores no hi havia llars d’infants, així que als tres anys ja m’hi portaven”, recorda. Després va entrar a treballar al departament de manteniment de l’hospital i ara col·labora com a voluntari, un cop acabada la jornada laboral, sota la coordinació del Damián, de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC). Ell és un dels més de 500 voluntaris del Programa per a l’Atenció Integral a Persones Avançades, que té com a missió principal acompanyar els pacients i fer-los sentir com a casa, encara que només sigui una estoneta. 

El primer dia que va anar a fer companyia al Miguel, se’l va guanyar per golejada. “Torna demà”. Li va demanar l’home, que al començament es negava a tenir algú fix al costat. L’Antonio afirma: “És tot un caràcter, té una personalitat molt especial”. Amb el dòmino i el parxís sota el braç ─“ell mateix em va assegurar que li agradaven molt, sobretot el primer”─, el va tornar a visitar l’endemà. I així van continuar moltíssimes tardes. 

El Miguel, “un estratega excel·lent”, va ensenyar a l’Antonio a sortir-se’n amb les fitxes blanc-i-negres, i també a dur els comptes dels números que falten. “De vegades, quan li portava avantatge, no li feia cap gràcia. Des que el conec, només l’he vist riure de debò quan guanya al dòmino”, bromeja el voluntari. 

El Miguel va descobrir l’escalfor d’una llar amb l’equip psicosocial i els altres professionals i familiars, que el van atendre i li van donar afecte dia rere dia. Ara continuaran fent-ho a la seva nova llar, en un centre per a gent gran. El José Manuel explica que, en el temps que el Miguel va romandre a l’hospital, l’Antonio va ser el seu “company de l’ànima”. “Tots dos van passar moltes tardes de dòmino i parxís, d’estratègies i jugades, en un tauler que era el centre de l’alegria del Miguel”, diu. L’Antonio va saber crear un espai a la seva vida que va moure molt més que unes simples fitxes de joc.

 

Història original: Inés Martínez Ribas
Visual: Oriol Castellar
malalties avançades voluntariat
Comparteix-ho:
Anar a Notícies

Noticia relacionada

Et mantenim al dia

Apunta't a la nostra newsletter mensual

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar la teva accessibilitat, personalitzar la teva navegació, recopilar informació estadística sobre els teus hàbits de navegació, mostrar publicitat i anuncis relacionats amb les teves preferències. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració o obtenir-ne més informació a Política de cookies. Acceptar