Aquesta història comença amb un pastís d’aniversari, dues dones i una ciutat. L’Eva Erill estava asseguda a la terrassa d’un petit hotel de Sanā, al Iemen, després de molt de temps de somiar a visitar la ciutat. Era el 2013, quan el país encara es coneixia per “l’Aràbia feliç”. Al seu costat, un grup de noies i nois cantaven i xerraven en una imatge no gaire habitual fins aleshores. Faten Al Osimi, la que feia els anys, va veure que l’Eva els mirava encuriosida, així que s’hi va acostar i, amb un tall de pastís a la mà, li va oferir unir-se a la festa. En aquell moment va començar la seva amistat. Dos anys més tard, ho va fer la guerra. I també, Solidarios Sin Fronteras, l’ONG amb què, juntament amb la seva amiga Noelia Ruiz, aquestes dones lluiten cada dia perquè als carrers del Iemen deixin de retronar bombes i es tornin a sentir cançons d’aniversari.

Un missatge quan feia poc que havia esclatat la guerra, en què la Faten li deia a l’Eva que el seu país necessitava ajuda, les ha portades a convertir-se aquest abril en “La causa del mes”, un premi amb què la plataforma de crowdfunding solidari migranodearena.org i l’Obra Social ”la Caixa” reconeixen tots els mesos les causes que més aportacions aconsegueixen. Encara que altres anys ja havien estat premiades pels seus projectes d’ajuda alimentària i de reconstrucció de cases a Socotra, aquesta vegada l’ha guanyat la seva iniciativa més recent, gràcies a la qual cada dia 525 nenes d’una escola iemenita esmorzen llet, plàtans, llonguets, ous, mangos i formatgets.

 

Fotos fetes amb telèfons mòbils per la ONG Solidarios Sin Fronteras

 

No ha estat un camí gens fàcil. Si la situació de la població iemenita ja era extrema, des del novembre del 2017 el país pateix un bloqueig total per part de l’Aràbia Saudita. No hi pot entrar res, ni sortir-ne res: ni medicaments, ni menjar, ni combustible, ni persones. Un escenari que ha provocat la pitjor crisi humanitària del món. Només queda una possibilitat: enviar-hi diners. “No hi ha manera de fer-hi arribar sabates, roba ni menjar”, explica l’Eva. “L’única opció per ajudar-los és recaptar fons. Nosaltres els enviem a la Faten perquè compri les coses allà. O hi ha ajuda directa o no hi ha ajuda.”

 

Això no obstant, els llonguets i la llet només són el començament per a aquestes nenes. Al Iemen, quan les famílies no poden mantenir les filles, les donen en matrimoni amb l’esperança que se n’ocupin. En realitat, el que acostuma a passar és que acaben sent abusades pels marits i moltes es moren després de parir. “Vam pensar que si les nenes tenien aliment a l’escola”, apunta l’Eva, “els pares s’esforçarien a portar-les-hi i no les donarien en matrimoni”. I va funcionar. El primer dia que van llançar la iniciativa a l’escola faltaven més de 100 nenes; ara n’hi ha tantes que l’Eva fins i tot s’està plantejant comprar més pupitres.

 

En el famós Assaig sobre la ceguesa, José Saramago diu que “som cecs que hi podem veure, però no mirem”. Per això, a la pàgina de Facebook de Solidarios Sin Fronteras pengen vídeos i fotografies de tot el que estan fent al Iemen. Perquè puguem veure de primera mà la realitat d’un indret aïllat per la guerra i coneguem exactament tot el que es pot aconseguir amb la nostra ajuda. “Solidarios Sin Fronteras és com una gran família”, ens confessa la directora, “perquè ho ensenyem absolutament tot, i la gent se sent propera al projecte”.

“En un món tan egocèntric i egoista, en què els governs financen guerres com les del Iemen, la meva manera de dir ‘amb mi, no hi compteu’ és lluitar per això”, afirma l’Eva. “Quan t’adones que un petit gest que has fet ha salvat 10 persones, en vols salvar 100, i quan n’has salvat 100, en vols salvar 1.000, i no pots parar”, sentencia. De gestos petits a gestos petits, pot ser que es pugui salvar un país sencer?