Avui en dia, per saber com li van les coses a un amic a la Xina només cal que li xafardegis l’Instagram Stories. La globalització i les noves tecnologies han fet capgirar el món, i també les escoles: a una societat global, en què el temps i l’espai ja no són una molèstia per a la comunicació, li calen col·legis que siguin igual d’oberts i participatius. I aquest objectiu no s’aconsegueix com per encantament, sinó amb la implicació de tots els qui participen en la vida del centre educatiu. El 3 de maig passat, l’experta en lideratge educatiu Beatriz Pont ens va donar algunes de les claus sobre el paper dels directors d’escola en aquesta revolució educativa imminent.

La xerrada que Beatriz Pont va oferir a CosmoCaixa Barcelona sobre el lideratge en els equips directius va ser, segurament, una de les poques en què tenir el mòbil a la mà i piular no és una mostra de mala educació, sinó tot el contrari. Emmarcada en el cicle de conferències que EduCaixa organitza sobre la (R)evolución Educativa, va ser una tarda participativa, digital i oberta al diàleg, com l’educació que necessitem per al segle xxi.

“Les escoles tenen el repte enorme de preparar els alumnes per a habilitats que encara no coneixem, per a feines que encara no existeixen”, va recalcar l’analista de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). I el que demostren els estudis més recents és que els directors d’escola són peces clau per aconseguir aquests objectius, “ja que són les persones que poden ajudar a crear el clima adequat perquè els docents ensenyin bé i els alumnes aprenguin millor”.

 

 

Tanmateix, aquest clima no es crea en un tres i no res, sinó que requereix tot un replantejament del paper del director. “La direcció escolar ha de ser un lideratge compartit”, assenyala la Beatriz. És a dir, cal anar més enllà de les funcions administratives i treballar conjuntament amb els professors, implicar-se en els processos pedagògics i en la definició del currículum acadèmic, i ajudar a marcar uns objectius comuns.

“Es tracta de buscar, per exemple, projectes en els quals es treballi en l’àmbit del conjunt de l’escola i no només cada docent a l’aula amb els seus alumnes”. I segons les dades de l’estudi internacional de l’ensenyament i l’aprenentatge del 2013, que indiquen que a Espanya el 90 % dels docents no té el costum d’observar les classes dels altres, també és necessari “obrir les portes de les aules” i buscar enfocaments interdisciplinaris, a més d’“escoltar els alumnes, que són els que més bé saben què és el que funciona i què és el que no funciona”. En definitiva, “fer de l’educació un procés educatiu en què tots els implicats tinguin part de responsabilitat”.

Tampoc hem d’oblidar que un líder es fa, no es neix líder. Per aquesta raó, la Beatriz va destacar la importància de formar els directors específicament per ocupar aquest lloc, en comptes de passar el càrrec al professor més antic, que és el que s’acostuma a fer. Per això, han d’entrar en joc les polítiques públiques. “Els governs estatals”, va explicar la Beatriz, “poden definir programes de formació a escala nacional, col·laborar amb les administracions locals i estructurar una formació inicial voluntària o obligatòria”.

Les escoles no són illes”, va sentenciar la Beatriz, “i hem de treballar amb els governs, amb altres centres i amb l’entorn per crear una comunitat d’aprenentatge”. Perquè, al segle xxi, cal fer de la diversitat una fortalesa i deixar de tancar-nos en nosaltres mateixos. Només d’aquesta manera podrem incloure les diferències i esborrar les desigualtats.

 

Il·lustració: Paola Villanueva