Acompanyats pels bels de les ovelles, un petit galliner i un hivernacle ple d’aixades, pics i pales, els alumnes de segon de primària de l’escola El Bosc de la Pabordia de Girona aprenen que la natura és molt més que els aliments que mengem, l’aigua que ens hidrata i l’aire que respirem. I ho fan a través de l’activitat “Aprendre a l’hort de l’escola”. Es tracta d’una iniciativa de la Fundació Drissa que, amb el suport del projecte “Accions Locals” del Programa de gent gran de l’Obra Social ”la Caixa”, reuneix persones de la tercera edat voluntàries de l’EspaiCaixa Girona, persones amb problemes de salut mental de la Fundació Drissa i els alumnes de nou escoles de Catalunya amb una meta comuna: donar vida a un hort.

“A mi m’agrada la col perquè té unes fulles molt boniques!”. “Les plantes són com les persones. Necessiten que les cuidin, les alimentin i els toqui el sol!”. Amb tota aquesta energia comencen el dia la Júlia i l’Aina a l’escola El Bosc de la Pabordia. Expliquen que estan fent un hort amb els companys de classe, que avui no han sortit al pati perquè plou, però que demà tornaran a arrencar la mala herba. En mirar-les és difícil no contagiar-se de la immensa felicitat que els provoca fer classe a l’aire lliure.

 

 

Narcís Soler, usuari de la Fundació Drissa, els ensenya a respectar la natura, a treure la mala herba, a regar les hortalisses i a plantar enciams, cebes, carbassons o melons. “Ei, que això té el seu truc. No només és fer el forat i ja està!”, diu el Narcís amb una actitud que trenca totalment amb el fals estigma que hi ha al voltant de les persones amb problemes de salut mental. “A l’hort, el Narcís n’és el responsable. Ell ho fa tot”, ens explica Pau Suy, monitor del Narcís a la Fundació Drissa i coordinador del projecte.

I els estudiants no són els únics als quals el contacte amb la terra injecta nous coneixements i emocions. A cada cop d’aixada, una voluntària (i jubilada) de l’EspaiCaixa Girona, Mireia Massons, s’impregna de la inesgotable il·lusió per treballar i aprendre dels nens i nenes, la facilitat amb què resolen els seus petits “conflictes” i la sinceritat amb què deixen anar tot el que pensen. Tot i així, el que més li arriba és l’afecte que regalen. “Hola, Mireia! Com estàs? Anem cap a classe! Ens veurem després, d’acord?”, exclama un alumne des del passadís, mentre ella respon amb un somriure.

El Narcís va començar a treballar al camp de ben petit, ajudant el seu avi. La Mireia, per la seva banda, recorda que passava els estius a l’hort del pare d’una amiga: “Ens renyava quan no regàvem bé i nosaltres ens en venjàvem menjant-nos la fruita”. Tots dos coincideixen en el fet que les noves generacions estan perdent el contacte amb la natura. “La gent passa molta més estona davant l’ordinador que al camp. El camp és més dur, però també és més bonic”, precisa el Narcís.

Els temps han canviat, això és indubtable. Però és evident que cada dia que passen a l’hort fa que aquests infants vegin la natura d’una manera completament diferent, molt més propera. Només cal fixar-se en com somriuen i com parlen de l’hort per saber que, després de cuidar-los i donar-los vida amb les seves mans, la ceba, els enciams i els carbassons ara han passat a ser un amic més per a ells. I també han après una cosa molt més important: que es pot aprendre molt de la gent gran i, en general, de totes aquelles persones que són diferents d’un mateix. Perquè, tant en la natura com en la vida mateix, diversitat és sinònim de riquesa.

 

Text: Alba Losada
Fotografia: Laia Sabaté