Deia Miguel de Unamuno que “només qui espera viu” i Albert Camus, que “un home sense esperança ha deixat de pertànyer al futur”. És ben clar que tenir esperança ens ajuda com a individus, però, des de la Fundació de l’Esperança, on cada dia treballen per contrarestar els efectes de la pobresa en ple cor de Barcelona, ens arriba una altra lliçó molt valuosa: podem encomanar l’esperança als altres! De fet, la història que us explicarem a continuació és un exemple de fermesa, fortalesa i superació: com una família que fuig d’un país i es refugia en un altre aconsegueix tirar endavant malgrat les dificultats… i amb una pandèmia pel mig. Us presentem la Salomé, el Giorgi i la petita Nia. I amb ells, la seva esperançadora història.

Van arribar a Espanya “fugint d’un problema molt greu” a Geòrgia. Tan greu, que passar a ser immigrants pobres en un altre país era la millor opció que tenien. Tan dolorós, que no el volen ni recordar. El que sí que tenen clar és que Barcelona els va semblar un lloc ple d’oportunitats; en canvi, tot just havent aterrat, van ensopegar amb uns lloguers que no podien pagar i amb el problema de no poder treballar fins que complissin els sis mesos de residència per obtenir el permís. “Al començament va ser molt difícil”, reconeix la Salomé, “sobretot perquè amb una nena petita ningú no et vol llogar una habitació, i si ho fan no és mai per menys de 500 euros, que per a nosaltres és una fortuna”, es lamenta aquesta mare de 27 anys.

 

Ilustración de un hombre subiendo en una escalera al cielo

 

Un dia, mentre feia cua al banc dels aliments de Ciutat Vella, algú li va parlar de la Fundació de l’Esperança. La Salomé ho va preguntar tot seguit a l’assistenta social, que, gràcies al treball en xarxa que funciona des de fa anys entre totes les entitats, l’hi va derivar al cap de pocs dies. I allà va topar amb l’Ofelia, tècnica d’atenció social de la Fundació de l’Esperança, que els va escoltar amb atenció i els va plantejar un pla de treball que pogués donar solucions a la seva situació. “Van arribar en una situació de força vulnerabilitat; necessitaven habitatge, treball i suport fins que aconseguissin regularitzar la situació”, recorda. “La primera cosa que vam fer va ser reforçar el coneixement del castellà amb classes en una entitat del barri i vincular la Salomé i la Nia al programa maternoinfantil de la Fundació. I quan, tot i les feines —sempre informals i esporàdiques— de neteja per a la Salomé i en la construcció per al Giorgi, no podien pagar el lloguer de la petita habitació on vivien, els ajudaven els serveis socials de l’Ajuntament”. 

Així van anar tirant fins que a la Salomé, per fi, li van concedir el permís de treball. I, gràcies al servei d’inserció laboral de la Fundació i al programa Incorpora, el març del 2020 va aconseguir una oportunitat a la bugaderia d’una residència de gent gran. Una oportunitat que, malauradament, va estroncar tan sols un mes més tard la COVID-19. I una altra vegada, la seva situació retrocedia: sense feina, amb els bancs dels aliments tancats pel confinament i compartint pis amb una altra família. “En els primers dies de confinament, aquests eren els problemes més freqüents de les famílies vulnerables que acudien a nosaltres: la manca d’aliments (només les primeres setmanes, vam concedir ajuts per a alimentació a 200 famílies) i els problemes per pagar l’habitació o l’habitatge quan no tenien cap prestació”, explica l’Ofelia. “Imagina’t el que ha suposat estar tancats per a les famílies que vivien en una habitació sense finestra, o per a les que només comparteixen espai amb d’altres per un tema econòmic, sense tenir-hi cap afinitat!”, reflexiona. 

Gràcies al programa CaixaProinfància, van poder rebre un ajut extraordinari de 300 euros per a aliments. Tot i que el que ha valorat més la Salomé tot aquest temps ha estat “sentir-nos acompanyats, saber que hi ha persones a qui importen els nostres problemes. Això ha estat molt important per a mi i per a la meva família”. 

Finalment, el 22 de maig passat, la parella rebia bones notícies: la Fundació de l’Esperança va derivar al Giorgi, de 28 anys, una oferta de feina procedent d’Incorpora en el sector de la construcció, amb un salari de 1.500 euros bruts. I, per primera vegada, amb contracte! “Feia dos anys que no rebíem una notícia tan bona”, assegura la Salomé. “La feina és força dura, però li agrada i està content. Tant de bo jo també en trobi una de matins, per poder-hi anar quan la Nia sigui a la llar d’infants”, desitja. Mentrestant, ja pensa què faran amb el primer sou que estan a punt de cobrar: “Comprar roba d’estiu per a tots tres, que no en tenim!”. I com li agradaria viure si tot seguís pel bon camí: “No demano gaire. Salut i poder viure en un pis no compartit”. 

“Tenen un present dur, però un futur esperançador. El Giorgi i la Salomé són un gran equip, es fan costat l’un a l’altre malgrat les greus dificultats que han afrontat. Són joves, han après la llengua ràpidament, s’adapten a qualsevol feina dura, busquen una bona educació per a la filla, han fet cursos de formació professional i ara la Salomé està apuntada a un curs de cambrera de pis… Jo els dic que tenen competències i habilitats per tirar endavant, i no tinc cap dubte que acabaran sent una família totalment autònoma”, sentencia la tècnica que els va obrir les portes ara fa un any i que diu que se sent privilegiada de poder conèixer i acompanyar tantes persones diferents. 

Aquest matí després d’esmorzar, la Salomé i la Nia han pogut sortir, per fi, gràcies al canvi de fase i al final de les restriccions, a fer juntes una activitat que els encanta: jugar al parc. A la nit, el Giorgi tornarà a casa per sopar amb elles. I demà, segurament, la vida els acostarà una mica més a una vida més feliç.

Il·lustració: Gastón Mendienta