Al Café de las Sonrisas, els refrescos es demanen amb les mans. I no ens referim al típic gest per cridar l’atenció del cambrer, sinó que, en aquest bar de la ciutat de Granada, a Nicaragua, tots els treballadors són persones sordes i els clients s’hi comuniquen en llengua de signes (gràcies a uns cartellets que ajuden qui no conegui aquesta llengua). Es tracta d’un projecte impulsat per l’ONG Tío Antonio i que ha demostrat que la inserció laboral d’aquest col·lectiu no només és possible, sinó que és qüestió de voluntat. Per això, el seu repte per reconstruir les instal·lacions, calcinades en un incendi al gener, s’ha convertit en La causa del mes impulsada per ”la Caixa” i la plataforma de micromecenatge migranodearena.org

El Café de las Sonrisas comença amb una història d’amor, i de curiositat. La bellesa del país centreamericà va atreure l’empresari Antonio Prieto. Explica que primer el va enamorar, i després, li va trencar l’ànima. “Per casualitats de la vida, vaig conèixer en Cano, un noi de 13 anys de qui es burlaven els seus veïns. El vaig dur al metge i van descobrir que tenia un 90 % de discapacitat auditiva”. L’Antonio li va comprar uns audiòfons i va contractar una professora perquè li donés classe. Sense voler-ho, el nen li havia obert les portes a descobrir l’enorme discriminació a la qual estan sotmeses les persones amb algun tipus de discapacitat a Nicaragua.

 

Un café en el que trabajan personas sordas

 

La professora d’en Cano li va parlar de l’escola especial San Vicente de Paúl, on alumnes amb diversitat funcional reben una educació específica. L’Antonio va començar a donar suport al centre educatiu, aportant material escolar i medicines, però aviat es va adonar que l’estat d’aquest tipus de centres era un reflex de la situació del propi col·lectiu a la societat. “Les famílies amagaven els fills per vergonya”, diu. Tampoc els veien capaços d’adaptar-se al mercat laboral i, en acabar l’escola, el 90 % es quedaven a casa en lloc de buscar feina. Això indignava l’Antonio. “Els vaig intentar ajudar escrivint una carta de recomanació perquè la portessin a l’hora de buscar feina, però tornaven plorant perquè es burlaven d’ells”, recorda. Aquell mateix dia, l’Antonio va decidir que es convertirien en els protagonistes de la seva pròpia història i que, en lloc de buscar feina, la crearien.

Així, l’any 2007 va crear un taller d’hamaques per donar feina a persones amb diversitat funcional. Una empresa que avui dona feina a 21 persones. A partir d’aquí, Antonio Prieto va començar a ser conegut com el “tío Antonio”, un nom que va donar lloc a la fundació de l’ONG.

La idea de crear un cafè es va materialitzar cinc anys més tard. “Estava sopant amb un grup d’empresaris que es queixaven que alguns dels seus empleats, de vegades, no paraven de parlar”, recorda l’Antonio. Aquest comentari li va cridar l’atenció. “Desgraciadament jo en tinc la solució, però no els contracten!”, va pensar. El resultat no es va fer esperar: tres setmanes després, el Café de las Sonrisas va obrir les portes amb vuit empleats amb discapacitat auditiva.

Al principi, el projecte va generar curiositat i incredulitat a parts iguals. Avui, reben més de 8.000 persones cada any, han tingut un gran impacte mediàtic, el projecte ha inspirat altres iniciatives similars a Llatinoamèrica i fins i tot han rebut un reconeixement internacional: el premi Excelencias Gourmet 2017 en l’apartat d’Integració Laboral Gastronòmica.

Tot i que el millor premi ha estat, sens dubte, demostrar als seus conciutadans que la inserció laboral de les persones amb discapacitat auditiva no només és possible, sinó que és qüestió de voluntat. Un exemple el trobem en l’Irma, que treballa al cafè des que va obrir. La jove nicaragüenca sempre va voler ser metgessa, un somni que no va poder fer realitat perquè a la universitat no hi havia traductor en llengua de signes. Ella diu, però, que tot i això, ara ho té tot per ser feliç: treballa amb el marit, també sord, junts han pogut construït una llar, tenir un fill en comú i comprar tot el que necessiten. Al cafè, li encanta conèixer persones d’altres països, amb qui s’entén perfectament… en la seva llengua. “Una vegada, una turista sorda dels Estats Units, quan va veure el lloc i que érem sords, es va posar a plorar. Em va abraçar tan fort que no em deixava anar; al final ens vam posar a plorar totes dues”, recorda emocionada.

Al tancament d’aquest reportatge, el repte de migranodearena.org per reconstruir el Café de las Sonrisas ja havia aconseguit el 90 % del seu objectiu, fixat en 20.000 euros. “L’incendi va ser terrible, el dany és enorme. Però estem molt satisfets i sobretot agraïts amb la resposta de la gent. El cost de l’obra és elevat i haurem de continuar lluitant per tornar a obrir i que els nois puguin recuperar la feina”.

 

Text: Bárbara Fernández
Intèrpret per a l’entrevista amb l’Irma: Jennifer Ruiz
Illustració: Sonia Alins