Trenquen contra els teclats tòpics com el de que els joves no llegeixen o no escriuen. Encenen les xarxes socials. Demostren a qui menysprea la literatura infantil que elles van per endavant. Aquestes noies d’entre 22 i 30 anys tenen molt clar que la diversitat i el feminisme són indissociables de la seva escriptura, mentre que en la literatura adulta encara queden pàgines amb olor de passat. Parlar amb les sis guanyadores del premi de literatura juvenil, que des de l’any 2013 lliuren Plataforma Editorial i l’Obra Social ”la Caixa”, és capbussar-se en la modernitat i el compromís social.

Amb cada generació que puja, surten adults dient que els joves no llegeixen. Però continueu aquí, tant les escriptores com les lectores i lectors de novel·la juvenil.
Clara Cortés: Crec que qui diu això no coneix gaire bé els joves d’avui en dia.

Mónica Baños: Se sumen a l’estereotip, de vegades només perquè als tres joves que coneixen no els agrada llegir. És molt fàcil veure tres nanos i dir: “Bah, són tots iguals”.

Laia Soler: Cadascú veu el que vol veure. Un dia veus el fill del veí tornant de festa i després el tornes a veure llegint al jardí, però et quedes amb la imatge de les quatre de la matinada, perquè és la mirada que t’interessa.

Alexandra Roma: Generalitzar no és bo. Hi ha joves que els agrada la festa, joves que els agrada llegir, i n’hi ha que els agrada la festa i llegir. No són coses incompatibles. Potser tots aquells que pensen que no llegim haurien d’entrar més a les xarxes i veurien que les comunitats lectores cada vegada són més àmplies. Potser també és que els joves no llegeixen el que a molts adults els agradaria que llegissin.

Andrea Tomé: És cert que ens passem molta estona davant la pantalla d’un mòbil o un ordinador, però amb un mòbil també pots llegir o veure una pel·lícula o escoltar música. Pots consumir i fins i tot crear un munt de coses que no deixen de ser art.

Jara Santamaría: Ara tenim més formes de consumir històries que abans. Un fil de Twitter també pot ser literatura. Això trenca els esquemes de la gent i la lectura més simple que en fan és: “No els interessa”.

 

 

D’on traieu el temps per escriure?
Laia: Jo tot just estic assimilant que escriure és una feina i que li he de dedicar unes hores cada dia. No tens un cap que et dirigeixi i alguns diuen que s’escriu quan venen les muses, però no ens en podem refiar, de les muses!

Clara: Quan estava fent la carrera –és a dir, fa no res– escrivia a classe (riu). Posava mitja pantalla d’apunts i mitja de novel·la. A més, dormia molt poc.

Mónica: Jo igual. Quedava a la biblioteca amb una amiga i fingia que feia un treball, però en realitat estava escrivint una novel·la. Vaig estar força temps així!

Andrea: Jo ara, com que treballo, m’hi poso a les nits i no dormo gaire.

Jara: Jo m’he fixat un horari molt disciplinat els caps de setmana: em llevo a les 8.30 h i escric de 9 a 14 h i de 16 a 20 h.

Alexandra: Jo trec el temps dels amics, de la família… Però, a més d’imposar-me un horari per escriure, hi ha tres dies que m’obligo a no fer-ho, no vull que escriure es converteixi en una obsessió!

 

La responsabilitat d’escriure novel·la per a joves us pot portar a l’autocensura perquè ha de ser educativa?
Clara: Fins i tot el tema més cru o problemàtic el pots enfocar d’una manera o una altra. Si parles d’un assassí masclista, per exemple, el pots retratar simplement o en pots fer una crítica. Pots anar d’A a B per diferents rutes, no hi ha ningú que controli el que has d’escriure abans del procés d’edició.

Andrea: Jo penso com era jo amb 17 anys, quan vaig començar a escriure, i si tracto un tema que no m’hauria fet por aleshores, tampoc me n’ha de fer ara. S’infantilitza molt als joves, però no som tan diferents als adults.

Mónica: Jo sí que faig autocensura. No perquè els meus lectors siguin joves, sinó perquè em freno si és un tema que no domino prou.

Laia: Entenc la diferència que hi ha d’haver entre narradora i autora, però no donaré un missatge que vagi en contra dels meus valors com a ésser humà, sobretot alguns d’inamovibles que ni tan sols haurien de ser objecte de discussió.

Jara: Els meus llibres expressen la meva manera de veure el món, que crec que és la correcta i, si no ho és, ja em plouran les crítiques.

Alexandra: Penso com elles. Tampoc no tractaria un missatge que no encaixés amb el que penso. Per exemple, no crearia un personatge-xicot masclista que fos l’objecte de desig, perquè cap lector no pensés que es tracta d’una relació sana, com de vegades passa. I si l’arribés a crear, potser al final ella l’engegaria!

 

I què necessita una novel·la juvenil per transcendir, per arribar no només als joves?
Andrea: Que estigui ben escrita. No té tant a veure amb el gènere, sinó amb l’autor i el seu talent.

Mónica: Els jocs de la fam s’adreçaven a adolescents, però la meva mare es va tornar tan boja llegint els llibres que els va comprar per a mi.

Jara: Jo sempre recordo el que deia Jordi Sierra i Fabra: “La literatura juvenil és la literatura que també poden llegir els joves”. Per tant, hauria de ser universal. Un bon llibre juvenil el llegeix un adult i al·lucina.

Laia: Tots hem estat adolescents; per tant, tots podem connectar amb un bon llibre juvenil. Hi ha qui encara s’està preguntant si El vigilant en el camp de sègol és un llibre juvenil o no. Tu te’ls mires des de lluny i dius: “Què hi fa?”.

Alexandra: També hi ha un factor de sort, d’atracció, que el converteix en viral i que no es pot controlar. Mira què va passar amb Crepuscle. Hi havia un munt de llibres de vampirs, però aquest va tenir aquella màgia, de l’autor o del que sigui, que el va fer connectar amb molta gent.

Clara: Seria interessant que els adults llegissin més novel·les d’aquesta mena, perquè és una manera de conèixer millor els joves, de saber com es viu avui en dia.

Alexandra: Quan parlem d’ansietat, per exemple, la literatura juvenil en té molts testimonis. Si els adults llegissin més testimonis als llibres o a les xarxes, podrien saber millor el que necessita el seu fill o el seu nebot i tractarien aquests temes des d’un enfocament diferent, potser més adequat.

 

Text: Germán Aranda
Fotografia: Rita Puig-Serra