Amb l’ensinistrament adequat, els afectuosos i actius gossos de raça jack russell faciliten moltíssim la vida de les persones amb diabetis de tipus 1 i epilèpsia. A la Fundació CANEM, de Saragossa, els ensenyen a detectar les pujades o baixades de sucre i les crisis epilèptiques 20 minuts abans que es produeixin i els lliuren a les noves famílies com a gossos d’alerta mèdica. Aquesta útil tasca ha esdevingut La causa del mes, una iniciativa impulsada per la plataforma espanyola líder en micromecenatge migranodearena.org i la Fundació ”la Caixa”.

En Lorenzo té 12 anys i fa un parell de mesos s’ha mudat de Mallorca a Cadis amb la família. Li encanta agafar onades amb la taula de surf i continua practicant-lo, encara que l’aigua de l’Atlàntic sigui més freda que la de les Illes Balears i les onades siguin més altes. La diabetis que pateix no frena les seves actives rutines, i a més ara l’ajuda la seva gossa Pam. “En la diabetis de tipus 1 el pàncrees deixa de funcionar totalment. No se sap el motiu pel qual això passa; el sistema immunològic es confon i ataca el mateix organisme”, explica la Marian, la mare d’en Lorenzo. 

Sense diabetis el pàncrees pren la decisió de pujar o baixar la insulina automàticament al llarg del dia, ens trobem bé i ni hi pensem. Però en el cas d’en Lorenzo, mare i fill han de monitoritzar contínuament les pujades o baixades de glucosa a través d’una bomba d’insulina i un sensor que en Lorenzo porta a sobre. Si el nivell de glucosa no és l’òptim es pateix molt i fins i tot podria arribar el temut desmai. En el cas dels epilèptics les crisis produeixen caigudes i cops.

 

 

És aquí on entren els gossos. “El gos és capaç de detectar i avisar quan estàs a punt de sortir d’aquests límits que et permeten estar bé”, diu la Lidia, diabètica, psicopedagoga i coordinadora en la Fundació CANEM. El gos ensinistrat s’anticipa al problema uns vint minuts, i a través de l’olfacte és capaç de detectar l’olor que produïm els humans abans de la crisi o de la baixada o pujada de glucosa. Quan hem d’estar alerta l’animal ens avisa bordant i aleshores l’usuari o la família saben que han d’actuar; d’aquesta manera, poden continuar el dia a dia sense dramàtiques aturades.                    

“Jo sempre he pensat: si no tingués diabetis, no tindria la Pam. Abans feia surf tot sol i de sobte tinc una gossa davant meu Quan la vaig conèixer pensava que era un gos normal, que em bordaria i prou, però de sobte corre amb mi, salta, cada cosa que faig ella també la fa… I quan me’n vaig a dormir si no tinc el meu peluix, que és la Pam, no em sento segur”. L’amor d’en Lorenzo per la gosseta es nota en les seves paraules i se li veu als ulls.  

Paco Martín és el president de la Fundació CANEM i ensinistrador des de fa més de 25 anys. Diu que els gossos són totalment compatibles amb la tecnologia. Són un anell de seguretat més, un sistema d’alerta addicional que suma. “Alguna cosa està a punt de passar i tu tens uns minuts per reaccionar i prendre mesures”, assegura.       

A CANEM cada anys tenen l’objectiu de lliurar 20 gossos d’alerta mèdica. Aquest nombre està supeditat a la quantitat de fons que entrin. La crisi sanitària de la COVID-19 els ha fet trontollar el segon lliurament d’enguany, que ha tingut lloc el passat dissabte, 14 de novembre. Quan es va fer el creuament perquè les gossetes tinguessin cadells, el coronavirus no havia arribat a les nostres vides”, explica la Lidia, “La previsió era positiva, amb esdeveniments programats, un bon ritme de recaptacions…, però quan estaven naixent els cadells va començar el confinament”. El virus ho va aturat tot.                       

Veient la situació de l’entitat i sent una d’aquestes persones a les quals un gos d’alerta mèdica li ha canviat la vida, la Marian va començar la campanya de recaptació de fons que ha acabat sent causa del mes. “Cada euro que entra es transforma en un gos, o més”, diu en Paco. La tasca de cuidar els cadells, veterinari, ensinistrament i d’altres, puja a uns 5.800 euros per gos, suma que assumeix íntegrament la Fundació.   

Com es trien les afortunades famílies que rebran un gos d’alerta mèdica? La Lidia explica que no hi ha unes situacions més difícils que d’altres. Ella estudia els casos un per un. Es fixa en el nivell de compromís que puguin tenir les famílies amb el projecte d’un gos d’alerta, la seguretat i l’autonomia que guanyarà l’usuari o si té prou edat per fer-se càrrec del gos. 

A CANEM segueixen un protocol propi i treballen amb cadells de raça jack russell de dos mesos d’edat, que al cap de sis mesos ja estan preparats per ser lliurats. “Es pot preparar qualsevol raça”, assegura en Paco, però aquest és el que els ha donat un resultat millor amb moltíssima diferència. A més, són uns animals molt longeus, petits i tenen pocs problemes veterinaris.        

La Fundació CANEM canvia vides, perquè el benestar i la tranquil·litat que aquests gossos d’alerta mèdica procuren a les persones diabètiques i epilèptiques és molt gran. Les nostres aportacions fan possible que més persones puguin comptar amb aquest amic que mai no et falla, perquè com diu en Paco: “El que de debò és dur és viure sense un gos”.

 

Text: Laura Calçada
Fotografia: Sonia Fraga