Un melicotó a Mallorca és un mullarero a Fraga i un préssec a Catalunya. De les pomes, a Lleida en diuen mançanes. I dels nabius, mirtils al Rosselló. La cultura de cadascú és com els camps d’energia. No la veiem, però és arreu (fins i tot a la fruita). No la percebem, però és el que ens fa singulars. No la podem tocar, però sí compartir. I hem d’aprofitar cada oportunitat, cada àpat, cada classe, per ensenyar això als nens.

Són les 17.57 h a l’Associació Educativa Ítaca de l’Hospitalet. Un grup de 20 nens de tercer i quart de primària fan els deures sota l’atenta mirada dels seus monitors Jordi, Aida i Cristina. “De debò m’he de llegir tot el llibre?”, demana l’Adonis bufant. “On és la goma?”, diu el Joan buscant-la arreu i mirant de fer temps. No s’ho imaginen, però al cap d’uns minuts aniran a la cuina a fer el seu propi Master Chef Junior. La notícia cau com una bomba d’il·lusió a la classe, i malgrat les instruccions dels adults, arriben corrent a la cuina. Hauran de fer broquetes amb pomes, maduixes, raïm, mandarines i plàtans, guarnides amb cereals.

 

 

“L’objectiu és que aprenguin hàbits de vida saludables: menjar fruita, rentar-se les mans… També aprenen que la fruita no és la mateixa a tots els països; pensa que en aquest barri hi ha gairebé un 75 % de població d’origen estranger. Però, sobretot, l’objectiu és que construeixin junts i sàpiguen compartir, perquè no sempre tenim prou recursos. Avui, per exemple, hauran de compartir pomes”, ens explica el Jordi sobre aquesta iniciativa del Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI) de l’Obra Social ”la Caixa”. “Em puc quedar una poma per a mi sola?”, pregunta l’Aida a la classe. “Nooooo”, responen tots.

“A mi m’encanta cuinar, perquè és com fer màgia”, diu la Nadia tallant una maduixa per la meitat. “A mi el que m’agrada és menjar”, intervé el Josué tot punxant un bocí de plàtan. I mentre la Saray i la Lady s’ensenyen les broquetes des de les taules respectives —no les han posat juntes perquè es relacionin amb altres companys—, l’Aida els anuncia que ja s’ho poden menjar! Festival de dits enganxifosos, cereals per terra i nens molt feliços. El Diego decideix que guardarà una broqueta per a la mare i la germana, i ho diu al monitor, el Jordi. “De vegades pensem que els estem educant, però sovint som nosaltres que aprenem d’ells”.

 

Text: Ana Portolés
Fotografia: Román Yñan