Encara que a primera vista no tinguin res en comú, hi ha una cosa que uneix la primera pedra tallada en punta que l’Homo heidelbergensis va lligar a un pal fa 500.000 anys i Waymo, un cotxe que circula sense que ningú el condueixi. Tots dos són eines construïdes per l’home per resoldre un problema concret, ja sigui tallar millor la pell d’un animal o reduir els accidents de trànsit. Potser, si som on som, és gràcies a la tecnologia que hem anat creant. Per això, recórrer l’exposició “Robots. Els humans i les màquines de CosmoCaixa és passejar per la nostra història…, però explicada des d’un altre punt de vista: el de les màquines.

Somien els androides amb avantpassats elèctrics?

Si Roma no es va construir en un dia, imagina’t el futur! És obvi que la Sophia —aquella androide tan humana que va confessar que volia una feina, una família i la ciutadania, demostrant que tenia moltes més aspiracions que el mil·lennista mitjà— no va néixer del no-res. Aquest robot superintel·ligent és l’última fita d’una llarga tradició de màquines més o menys autònomes construïdes per l’home. I a “Robots. Els humans i les màquines” en podràs veure algunes de les més mítiques. Des d’una rèplica de La Cambrera —un autòmat dissenyat per Filó de Bizanci cap al 250 aC, que mou el braç i omple la copa d’aigua fins que algú l’hi pren i el mecanisme s’atura— fins a OMNIBOT 2000, un simpàtic robot dels anys 80 que s’assembla una mica a WALL-E i que és prou espavilat com per portar-te l’esmorzar al llit.

 

 

Avançar el futur per la dreta
Encara que la tecnologia s’hagi desenvolupat pas a pas, passant d’artefactes més rudimentaris a maquinàries cada vegada més complexes, no sempre s’ha fet en línia recta. A la història trobem uns quants invents avançats al seu temps. Un exemple, la rèplica del qual també es pot veure a l’exposició, és l’eolípila, una màquina construïda per Heron d’Alexandria al segle I aC. Es tracta d’una esfera de la qual surten dos tubs i que està connectada per dos tubs més a una caldera plena d’aigua. Quan bull, l’aigua es converteix en vapor, puja fins a l’esfera i surt a tanta velocitat que la fa girar a tota marxa. Per a nosaltres és, sens dubte, la primera màquina de vapor de la història. Els grecs, en canvi, no van saber veure les possibilitats que tenia i la van considerar un mer divertiment…

Jo, cíborg
“Cables, cometas, acero, piel y venas”, cantaven fa una dècada Aviador Dro. Però, qui havia de dir que en tan poc de temps aquest somni de ciència ficció es convertiria en pura ciència? I és que els avenços de la robòtica han tingut un impacte enorme a la medicina. Ara, si certes parts del cos et fallen, pots mirar de substituir-les per pròtesis fetes de cables i circuits. Prova d’això és la Hand Of Hope, una mà robòtica dissenyada per rehabilitar pacients que han patit dany cerebral. Capaç de detectar els senyals cerebrals i moure-s’hi d’acord, el dispositiu fa que, amb el temps, les parts sanes del cervell aprenguin a controlar els músculs de les mans. També cal destacar el cor artificial Reinhart. Funciona amb una bateria externa i permet als pacients sobreviure fins trobar un donant. Encara és un prototip en fase experimental, però es preveu poder-lo fer servir en persones d’aquí pocs anys. I tot i que això de barrejar biologia i tecnologia pot semblar una mica alienígena, ¿no som ja cíborgs des de fa anys si portem audiòfons i marcapassos?

Màquina, hem de parlar
Les noves tecnologies creen també nous hàbits i relacions. WhatsApp, per exemple, va generalitzar el poder de comunicar-nos a l’instant i via text. Ens podem imaginar com a éssers humans sense totes les tecnologies que hem inventat? Com n’és, d’estreta, la relació entre homes i màquines? Aquestes preguntes i d’altres es planteja Conversational Implant, una de les últimes peces del recorregut. Es tracta d’una planta unida a un sistema d’intel·ligència artificial que li proporciona totes les atencions de manera semiautònoma, a més de funcionar com a chat bot amb el qual et pots posar a xerrar. Però el més interessant és que no queda gaire clar on comença la planta i on ho fa el component electrònic. Tot sembla formar part d’un mateix ecosistema. I si et pares a pensar-ho, potser nosaltres serem aquella planta: un element més d’un hàbitat que compartim amb els veïns (animats i inanimats).

 

Fotografia: Román Yñán