“Torre de la tía Tomasa”, “la Casa” o “Espumarejo”. Així es com en diuen els veïns del barri sevillà de La Macarena, de la Torre Blanca, de la Casa Grande del Pumarejo i de la plaça empedrada que acull la casa. Perquè quan sents que alguna cosa forma part de tu, hi poses un nom propi. I els veïns de La Macarena no tan sols estan units per la proximitat dels carrers on viuen, sinó sobretot, perquè se senten part d’un teixit social, d’un grup de persones que intenten millorar un barri junts.

Entre les muralles de La Macarena, la vida bull com en un formiguer. L’entramat de carrers, associacions veïnals i centres socials (fins i tot tenen moneda pròpia, el puma) desemboca a la plaça del Pumarejo. Allà hi ha la cèlebre casa-palau, salvada de la venda a una cadena hotelera pels mateixos veïns l’any 2000 i reconvertida en la Casa Grande del Pumarejo. Molt a prop també hi ha el menjador social Pumarejo-Macarena, fundat per les Germanes de la Caritat fa més de 100 anys. I la seva tasca continua sent la mateixa d’aleshores: oferir ajuda alimentària als qui la necessiten.

 

 

En aquest lloc, que forma part dels 32 Menjadors amb Ànima als quals l’Obra Social ”la Caixa” dona suport a Andalusia Occidental, s’atenen gairebé 300 persones al dia, cada dia de l’any. “A més de persones sense sostre, també hi venen moltíssimes famílies amb habitatge, però que no arriben a la fi de mes. Al menjador, hi entra tothom que es posa a la porta”, indica sor Esperanza, que ja fa 17 anys que n’és la coordinadora. Cada dia es cuinen un primer i un segon, a més d’algun altre plat (com ara hamburgueses o mongetes) i postres. També es reparteixen peces de fruita, llet i brioxeria per berenar.

“Però no es tracta només de donar-los aliments: també mirem d’ajudar-los a buscar una feina. I és molt bonic quan la troben i ens ho venen a explicar i podem compartir aquesta alegria”, assegura sor Piedad, encarregada de l’àrea de famílies. “Nosaltres aquí rebem moltíssim més del que donem”, continua la Pilar, voluntària des de fa 23 anys. La Chari, una altra voluntària veterana, destaca que “després de tant de temps acabes agafant molt d’afecte a la gent, perquè no tan sols reparteixes menjar, sinó que els escoltes i els intentes ajudar”.

Totes coincideixen en l’alegria que suposa trobar pel barri persones que acostumaven a anar al menjador, veure que estan treballant i que d’alguna manera elles hi han contribuït. “I al barri ens tenen molt en compte: si tanquen algun comerç, per exemple, ens en porten els articles”, explica sor Esperanza. “Nosaltres no fem miracles: la nostra tasca és possible gràcies a l’ajuda de tots ells.” De vegades per fer el món una mica millor només cal començar donant un cop de mà al veí del davant.

 

Fotografia: Biel Capllonch