Mai hem tingut tantes ganes de fer coses junts i de celebrar la vida que quan precisament ens hem hagut de confinar. Però, gràcies a les noves tecnologies, ens hem comunicat amb els nostres i també amb estranys, i fins i tot hem creat obres que seguirem recordant amb afecte d’aquí a uns anys. Dins el projecte #JoCanto de la Fundació ”la Caixa”, quatre creadors catalans, Oriol Padrós, Merlí Borrell, Gerard Ibáñez i Daniel Anglès, han orquestrat un vídeo coral on ni més ni menys que 645 participants recreen (gravant-se des de casa i seguint tots la mateixa coreografia) la cançó Viva La Vida de Coldplay. L’increïble treball de fons, l’entusiasme dels participants i un muntatge d’allò més imaginatiu expliquen l’imparable èxit que està tenint el vídeo. Celebrar el Dia Mundial de la Música així és tot un regal.

En Gerard Ibáñez, de 33 anys, fa mitja vida que dirigeix cors però mai no s’havia enfrontat a una tasca de coordinació i direcció d’aquesta magnitud. Juntament amb el director artístic Daniel Anglès, estava treballant en una nova edició de Pop-Rock Hits, que organitza la Fundació ”la Caixa”, quan va arribar el confinament.

Aleshores la fundació es va adaptar ràpidament a la nova circumstància: va decidir que farien un vídeo col·laboratiu amb un rang de participació molt ampli. Tant en Gerard com en Daniel es van unir, així, al nou projecte: la iniciativa #JoCanto.

 

 

“El més difícil va ser començar el projecte sense saber quina resposta obtindríem o quantes persones hi participarien. De fet, el que temíem era que no hi hagués prou participants, i en cap moment ens vam imaginar que més de 600 persones s’hi apuntarien”, confessa en Daniel. Coordinar les veus i les imatges de les 645 persones que finalment hi van participar es va convertir ràpidament en un repte artístic, organitzatiu i tècnic que va anar molt més enllà de tot el que podien esperar.

La cançó escollida seria tot un clàssic: el Viva La Vida dels britànics Coldplay, “pel seu missatge de celebració de la vida, d’optimisme i perquè és una cançó que mai no passa de moda, la cançó perfecta per infondre optimisme a la gent que l’escolta!”, explica en Gerard.

Així que la primera peça del trencaclosques seria crear la base musical sobre la qual cantarien els participants, i aquí és on comença la feina de l’Oriol Padrós, productor musical del projecte: “Vaig fer una nova base del Viva La Vida perquè quadrés amb l’arranjament de veus que va fer en Gerard, però no sabíem que hi participaria tanta gent. Amb 645 veus que coordinar, barrejar i muntar, el projecte es va convertir en una autèntica bogeria. Mai no havia treballat amb tantes pistes i és fins i tot difícil que un ordinador aguanti tanta quantitat d’informació”.

En Gerard va preparar aleshores un tutorial perquè els cantants entenguessin bé el que havien de fer i els va enviar la partitura amb els arranjaments i la seva veu amb la línia musical com a referència. Calia intentar resoldre per avançat tots els dubtes, tant musicals com de coreografia, per l’amplitud del ventall de participants: “Hi ha participat des de gent que sap molt de música fins a gent que mai no havia cantat, i tots han tingut cabuda en el projecte”.

 

 

Un cop rebuts els àudios i els vídeos, calia tractar-los un per un, netejar-los i unificar formats, una tasca ingent però imprescindible per donar pas a la fase creativa amb totes les garanties: “Són 645 vídeos sincronitzats amb resolucions diferents, així que meu ordinador treia fum!”, riu en Merlí, encarregat de la realització audiovisual.

“Amb en Daniel vam estar pensant en com moure el vídeo a partir dels moviments i crear aquesta coordinació”, continua en Merlí. “Primer vam haver de fer moltes proves amb nosaltres mateixos per veure com funcionava, però clar, no comptàvem amb una participació tan massiva i ens vam haver d’anar adaptant sobre la marxa”.

Però si la gran quantitat de material rebut allargava el procés i suposava un esforç extraordinari de tractament d’imatge i so, també multiplicava les possibilitats creatives. “No volíem que fos simplement una imatge amb mil finestres petites de gent cantant, sinó que hi hagués una coreografia que les unís”. I aquí trobem precisament gran part del secret: les imatges i la música es fonen perfectament, es complementen i van obrint noves i sorprenents possibilitats a mesura que avança el vídeo.

Però a més l’audiovisual resulta especialment emotiu per l’enorme entusiasme demostrat pels participants, la felicitat que es desprèn de tots i cadascun dels seus fotogrames i les imparables ganes d’expressar-se i d’abraçar el món que revela.

L’experiència per a mi ha estat al·lucinant, mai no havia participat en un projecte d’aquesta envergadura”, ens diu en Daniel, orgullós de les més de 700.000 reproduccions obtingudes pel vídeo en tot just una setmana, una autèntica gesta si tenim en compte que els que han compartit la seva veu i la seva passió no són cantants professionals.

“Això és precisament el millor d’aquestes iniciatives de la Fundació ”la Caixa”: ofereixen una gran oportunitat a persones que no es dediquen professionalment a la música per col·laborar en projectes que impliquen professionals i que, per tant, asseguren un bon resultat”, se n’alegra l’Oriol.

A més, en aquest Dia Mundial de la Música, #JoCanto vol subratllar el poder evocador de la música i la universalitat del seu llenguatge: poc importen les llengües, les fronteres, els gèneres o les races, la música ens uneix a tots per igual.

“Fa poc vaig veure un vídeo que per a mi explica moltes coses”, conclou en Gerard. “Hi sortia un senyor de 101 anys amb la malaltia d’Alzheimer i que ja no podia ni parlar. No obstant això, assegut davant el piano, era capaç d’executar perfectament una peça. Aquesta és la màgia de la música”.