No hi havia hagut mai cap generació de joves tan vinculada a la fotografia com l’actual. A internet, on passen la major part del temps, hi regna el component visual. Immortalitzar un record és tan ràpid com treure el mòbil de la butxaca. Les selfies són camins per conèixer-se millor. I Instagram és una espècie d’àlbum de records infinit que, en comptes d’estar a la prestatgeria del menjador, és com si estigués en una biblioteca pública. I això fa que els límits entre públic i privat es compliquin. Donar suport als joves perquè reflexionin sobre la seva relació amb les imatges, sobre com veuen i com són vistos a les xarxes, és l’objectiu de Photo-Box, un taller organitzat per la fotògrafa Lorena Ros i la Fundació Vicki Bernadet que té el suport del programa Art For Change ”la Caixa”.

Segons dades recollides en un informe d’Unicef, a Espanya el 95,2 % dels nois i noies d’entre 10 i 15 anys han fet servir internet els últims tres mesos. I cada vegada comencen abans (els nois de 15 anys diuen que van començar als 10, mentre que els de 10 diuen que van començar als 7). I dels 4.000 adolescents entrevistats, gairebé la meitat reconeixia que havia estat víctima d’alguna mena de violència o assetjament sexual on-line.

“Nosaltres quan érem menors”, recorda la Lorena, “ens falsificàvem el DNI per entrar a les discoteques. Però allà com a mínim hi havia un porter que s’ho mirava. Hi havia un filtre. Ara, a internet, fingir ser qui no ets és massa fàcil. En la primera sessió del taller ja hi havia sis nois amb qui havia contactat algun perfil fals”. I com que les xarxes socials no posen filtres, són els adolescents mateixos qui ha d’aprendre a crear-se’n de propis.

 

 

Així doncs, els nois i noies entre 12 i 18 anys dels dos centres oberts a Barcelona que participen en Photo-Box s’estan construint la seva defensa contra l’assetjament sexual. I ho fan debatent sobre aquests temes al costat d’un equip de psicòlogues de la Fundació Vicki Bernadet, però també aprenent a mirar-se a través de la càmera. La fotògrafa ens explica que la intenció no és que es mirin ells mateixos, el seu propi cos, com s’acostuma a fer amb les selfies, sinó tot allò que els envolta. “Volem que facin fotos del seu entorn, de l’habitació, dels amics. Perquè els espais que habitem, els llibres que tenim a la tauleta i els adhesius que duem a la funda del mòbil parlen de nosaltres d’una manera més subtil i més profunda que un autoretrat. Cal enfocar la càmera enfora per mirar endins”.

I entre foto i foto es parla d’assetjament sexual on-line i de com ens mostrem i som vistos a les xarxes. Perquè, com deia el crític d’art John Berger, la mirada sempre és recíproca: mirar implica que podem ser vistos. I quan et deixes veure a través d’una pantalla no sempre saps qui hi ha darrere observant. Pot ser un amic, un admirador sincer o algú que intenta guanyar-se la confiança d’un menor per abusar-ne. “Jo ja havia treballat amb abusos sexuals a menors a Unspoken, un llibre en què retratava adults que havien patit abusos de petits”, apunta la Lorena, “però crec que el que és interessant d’aquest projecte és que ens pot donar l’oportunitat d’actuar abans que no passi”.

I la cosa bona del mitjà fotogràfic és que “mentre que en la música, per exemple, has de dominar molt un instrument per poder tocar una partitura, amb la fotografia n’hi ha prou amb una càmera i una mica de bona intenció per expressar una pila de coses”, diu la Lorena. Perquè, encara que estiguem acostumats a explicar el nostre món amb paraules, l’ull sempre va davant: primer vam mirar el Sol i després vam saber que la Terra hi girava al voltant. I, en un món cada vegada més visual, aprendre a mirar —ser conscients de la nostra relació amb les imatges— també es aprendre a defensar-nos de com som mirats.

 

Fotografia: Lorena Ros