El groc trompeta de Kandinsky és tot un clàssic. I el blau llibertat, també. Tots associem idees al que és visual. Però, i les persones que no hi veuen? Què vol dir, veure-hi, en realitat? Pot una persona amb diversitat visual gaudir d’una pintura? Que li ho preguntin a Ignasi Terraza, el pianista cec de jazz que el 2015 va crear un disc inspirat en les descripcions i els poemes que la historiadora de l’art Carlota Polo va escriure de l’obra de Miró. Hem anat als museus a cercar respostes per descobrir que l’art contemporani és molt més per a tothom del que en realitat pensem.

Començar una visita dinamitzada a la col·lecció “Sota la superfície” del MACBA per a persones amb diversitat visual posant el grup davant de quatre miralls gegants pot semblar una broma… Però precisament aquesta col·lecció pretén fer-nos reflexionar sobre què volen dir els verbs veure i mirar: l’objectiu és que quan estem entre les quatre parets del museu deixem de fixar-nos en el que veiem a la superfície per posar-nos a explorar la superfície en si.

L’activitat és una de les moltes, i variades, que la xarxa Apropa Cultura —de la qual també formen part els centres CosmoCaixa i CaixaForum, en els quals també es treballa l’accessibilitat a través del disseny universal i es fan visites comentades i adaptades a diferents col·lectius— recomana al seu web per acostar la cultura a tothom aquest estiu.

“Normalment comencem preguntant-los quina experiència tenen ells de l’objecte mirall”, explica el primer tècnic d’accessibilitat a la història del MACBA, Guillem Martí. “Què hi veuen? Què no hi veuen? Què és per a ells un mirall?” Segons el Guillem, aquesta obra de Michelangelo Pistoletto, titulada Arquitectura del mirall, no està feta perquè t’hi miris i et vegis perfectament, sinó per començar a especular amb certs aspectes de l’art contemporani. “Un d’ells és que la història de la pintura fins a un cert punt va estar governada per la idea que els quadres havien de representar la realitat amb fidelitat i això és una cosa que l’art contemporani ha trencat completament: el mirall s’ha començat a fer servir per crear jocs de llum i de distorsió de la imatge. N’hi ha exemples des de Las Meninas fins a Picasso.”

 

 

“Realment les persones cegues són les que entenen millor què és un mirall”, afirma el guia, deixant-me intrigada. “Acostumem a definir l’objecte mirall des de la nostra mirada: és un lloc on veiem coses. Aquests miralls, per exemple, estan reflectint constantment què passa en aquest espai. I si estiguessin aquí dies, setmanes, anys, captarien tota la gent, tot el moviment i tota la llum, i al final passaria el que passa amb la càmera si deixes l’obturador obert: que et surt una foto totalment blanca. La ceguesa total. Un mirall en si mateix és una superfície opaca, completament cega. Per això crec que una persona amb discapacitat visual pot tenir una visió més fidel d’aquesta obra d’art justament perquè no es fixa en allò que hi ha fora del mirall, sinó en la idea de l’objecte en si”.

Aquesta és la bellesa de l’art contemporani. Que exigeix deixar-se dur per la imaginació. “En moltes obres el que és important no és el que hi pots veure o no, sinó la reflexió que hi ha darrere, el concepte”, explica el Guillem. “Jo diria fins i tot que l’art contemporani, encara que de vegades es tingui el prejudici que és més elitista, en realitat és més per a tothom, més inclusiu. Perquè és ple de gestos que impliquen una gran democratització de l’art, i quan es treballa l’estranyesa inicial, a tots ens diu alguna cosa”.

El Guillem m’ensenya els materials que fa servir a les visites guiades per a persones amb diversitat visual: llibrets en braille, làmines amb relleu, recreacions tàctils d’algunes obres fetes pel servei de restauració de la casa, audioguies, lupes, recipients d’aigua per als gossos d’assistència… Un programa d’accessibilitat, amb el suport de la Fundació Repsol, que s’ha vist impulsat encara més amb la incorporació del seu rol de tècnic d’accessibilitat fa menys d’un any.

Passegem per les diverses sales amb el nostre guia. Quadres-error esborrats amb típex. Habitacions que són pintures. Llenços coberts de sofre, sorra o pols d’or. El Guillem explica que en les visites amb persones amb diversitat visual, que es poden fer en grup o personalitzades, a més dels recursos tàctils, es fan descripcions dels colors i formes de les obres, “però també s’intenta explicar a través de la paraula la sensació que transmet cada peça”. Mai no és una simple traducció, com qui canvia de l’anglès al xinès mandarí. Sempre hi ha una persona que ho interpreta.

Mentre toco algunes de les reproduccions i gaudeixo del contacte amb les textures penso que en els museus hi hauria d’haver, en general, més oportunitats sensorials per a tothom. Aquesta societat en què vivim, tan centrada en el fet de mirar, fa que gairebé ens oblidem de la resta de sentits. El monopoli dels ulls ens converteix en purs espectadors passius. Són potser les persones que no hi veuen, amb les mans, els autèntics exploradors de l’art?

“L’art contemporani no està fet perquè tu vegis l’obra i instantàniament tinguis una síndrome de Stendhal”, afirma el Guillem. “La mirada no és tan evident”. No veus l’obra d’entrada. L’has d’explorar amb la mirada o amb qualsevol sentit que tinguis a mà; com més, millor. Com sempre, pensar en les necessitats d’uns quants ens pot dur petits beneficis a tots. Per què no ho fem més sovint?

 

Text: Marta Puigdemasa