Una vida dedicada a l’acció social dona per a molt. En primer lloc, per ajudar els altres, és clar, però també per plantejar-te quin és el teu lloc al món i quines repercussions tenen les decisions que prens. Eduard Sala fa des dels 18 anys que està implicat amb Càritas, entitat en la qual ara és responsable de l’àrea d’acció social, i es pot dir que ha vist absolutament de tot. El seu llibre Va de vida recull les reflexions a les quals l’ha portat la seva feina diària i que s’ha emportat el premi Feel Good que organitzen ”la Caixa” i Plataforma Editorial.

El destí d’Eduard Sala era dels que ja semblen traçats a l’avançada. Fill de la burgesia barcelonina, estudiant excel·lent, anava, com recorda ara amb un somriure, per a “director general de l’univers”… Però les coses es van tòrcer i, com passa tantes vegades, va ser per a bé. Primer, l’empresa del seu pare va anar a mal borràs. Després l’Eduard, que havia rebut una educació catòlica tradicional, va estudiar filosofia a l’institut i la seva perspectiva sobre la fe va canviar totalment. De sobte va tenir la sensació que no hi havia gaire relació entre el que li havien ensenyat i el món que l’envoltava.

 

Retrato de Eduard Sala, autor del libro "Va de vida"

 

Érem a finals de la dècada de 1970, l’Eduard acabava d’arribar a la majoria d’edat i estava fet un embolic. Però aleshores, la seva família va acollir dos nois alemanys de la comunitat ecumènica de Taizé durant una setmana. “Vaig conèixer tota una sèrie de joves que, amb la meva mateixa edat, donaven sentit a les seves vides intentant construir un món nou i això va fer que em replantegés el meu paper en aquest planeta.”

A partir d’aleshores, l’Eduard ho va tenir clar: volia ajudar els altres. La seva primera missió a Càritas va consistir a treure a passeig un nen de tres anys que havia estat abandonat en una pensió per la seva mare, que era treballadora sexual. Aquella primera missió va reafirmar el gir de l’Eduard: “Em va canviar la vida i em vaig anar comprometent cada vegada més en l’acció social.”

Al seu llibre, l’ara responsable de l’Àrea d’Acció Social de Càritas recull les nombroses experiències per les quals ha passat i les reflexions que li han suggerit. Per exemple, li sorprèn la nostra tendència a retardar contínuament les preguntes que haurien d’estar al centre de la nostra existència. Fem realment el que volem fer amb la nostra vida? Som conscients de la influència que tenim en els altres? “A la vida, és molt sa buscar respostes a les nostres preguntes, el problema és que la gent busca respostes fetes i la vida canvia totalment per la qualitat de les preguntes que et fas.”

Un cas el va marcar, el d’un antic presidiari molt dur que va arribar al centre persones sense llar, acabat de sortir de la presó i amb una hemiplegia que tot just li permetia caminar. “Aquest home feia por, s’aixecava la camisa, t’ensenyava les ferides de punyalades i quan, en un atac d’ira, t’amenaçava de mort, sabies que no era broma.” Al centre es tenia el costum de celebrar els sants i els aniversaris amb cançons, i aquell home els va amenaçar amb destrossar el menjador si algú s’atrevia a cantar-li una d’aquestes cançons que ell considerava infantils. Però una de les germanes va fer cas omís de l’advertència, va començar a cantar-li una cançó i aviat es va veure acompanyada per tots els assistents. “De sobte, aquest senyor es va ensorrar i va començar a plorar desconsoladament. Aleshores em vaig adonar que era el primer cop que el felicitaven i que l’únic que volia aquell home era que algú l’estimés. Em va ensenyar a veure què hi ha darrere la màscara, dins de la gent.”

És encomiable l’entusiasme i l’optimisme de l’autor davant de les dificilíssimes situacions a les quals s’enfronta en la seva feina diària. L’Eduard considera fonamental mantenir “la distància professional òptima”, però també té clar que “si no et commou cada persona amb què et trobes no serveixes per a aquest ofici.” Cal evitar veure els casos com a simples números, com passa massa sovint amb els refugiats: “Ens aturem a posar murs per tot arreu, fins i tot murs invisibles als nostres barris mateix, i donem per fet que tenim dret a certes coses pel sol fet d’haver nascut del costat bo del mur.”

L’Eduard també recorda que ningú no és immune als drames: “El joc, la droga, una separació o una depressió et poden fer caure en un lloc que no t’imaginaves…”

Pel que fa a guanyar el premi Feel Good, l’Eduard considera que “és un regalàs; no puc deixar de donar les gràcies i no ho dic pels diners.” Gràcies a l’aportació de ”la Caixa”, Va de vida sortirà a la venda l’11 de novembre, publicat per Plataforma Editorial, i l’Eduard no podria estar més satisfet. “És una gran oportunitat per donar veu a persones acompanyades i també a les que acompanyen. La gent està necessitada d’esperança, de bondat i de positivitat.”

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Carla Step