Patricia Simón és periodista freelance especialitzada en drets humans i perspectiva de gènere, i sotsdirectora fins al 2013 del mitjà Periodismo Humano. Avui, Dia del Periodista, parlem amb ella sobre les seves motivacions i els seus referents, sobre l’estat del periodisme actual i sobre què podem fer com a ciutadans, educadors i periodistes per intentar millorar el món en què vivim.

 

Quan vas saber que volies ser periodista?
A primer d’EGB una professora em va dir que escrivia molt bé i que havia de ser periodista. Ella era delegada de l’agència EFE al poble, Estepona, i compatibilitzava la faceta de professora amb la de corresponsal. I des d’aleshores ho vaig tenir clar. Em va atraure l’escriptura i, amb els anys, vaig anar descobrint tot el que vol dir ser periodista, les possibilitats que tens de veure altres realitats i de conèixer altres mons.

I què et va interessar de l’àmbit social, en particular?
Al segon curs de la carrera vaig començar a treballar en un programa de Canal Sur on es debatien temes com l’educació o l’adopció per part de parelles homosexuals. Em vaig adonar que a mi m’interessaven aquesta mena de qüestions candents. Després, ara fa 12 anys, arran d’un viatge a Açailandia (Brasil) vaig veure que no només volia explicar les vulneracions de drets fonamentals, sinó també les estratègies amb què la ciutadania les afrontava, totes aquelles petites revolucions que s’estan desenvolupant en llocs molt diversos per defensar la dignitat i la justícia.

Quin és l’objectiu final de tota la teva feina? Què et mou?
A més de la consciència ètica i de la responsabilitat, hi ha una part egoista. És molt estimulant ser testimoni de les injustícies, poder explicar-les i denunciar-les. Canviar d’escenari i que el cervell sigui tan permeable per intentar entendre el que passa i poder-ho explicar de la millor manera possible et manté en un estat vibrant i et permet conèixer gent diferent i, com que has de reelaborar la informació per explicar-la, totes aquestes experiències t’influeixen i et transformen. Em fan sentir profundament plena.

Quins són els teus referents en el món del periodisme?
Per a mi va ser fonamental conèixer col·legues periodistes a Colòmbia, en un primer viatge que vaig fer l’any 2007 i en ple moment de cops militars i continus assassinats i amenaces a periodistes. Conèixer professionals d’una ploma exquisida, que feien la seva feina tot i saber que els podia costar la vida, em va servir per entendre que a Espanya potser sí que era complicat arribar a final de mes com a periodista, però que ningú no em mataria pel fet de ser-ho. Em va donar moltíssima força.

Què implica tenir un enfocament de drets humans a l’hora de tractar la informació?
Cal mostrar les persones no com a nombres, sinó com a persones que tenen veu i la capacitat de fer les seves pròpies anàlisis polítiques, socials i econòmiques quan els preguntem sobre un assumpte que pateixen en primera persona. Per exemple, la política d’estrangeria. Si comencem a donar-los veu és més fàcil que, seguint l’exemple, la ciutadania del país de destí les vegi com a iguals. I, a més, és fonamental insistir en què allò que demanem les persones que fem enfocament de drets humans no són utopies. Sembla absurd, però el que demanem és simplement que es compleixi el marc normatiu nacional i internacional.

 

 

Alguna vegada has parlat de la necessitat de canviar l’enfocament de la comunicació violenta a la comunicació “bio-lenta”. En què consisteix?
Tradicionalment, les ciències socials han explicat els fets des del llenguatge bel·licista, basat en processos històrics on hi ha hagut uns suposats herois, que són els que han escrit la història. En el discurs de la immigració, per exemple, es parla d’una suposada defensa de la nostra seguretat per la qual és necessari frenar els fluxos de persones. La comunicació “bio-lenta” suposaria reconnectar amb els processos vitals d’aquestes persones. No veure-les com a éssers que es mouen per fenòmens naturals, sinó com a subjectes corresponsables de les seves trajectòries vitals, que tenen unes raons i contextos de partida i d’arribada, que pateixen transformacions… Crec en un periodisme que es basi en l’“enfocament de fortaleses”, a construir relats que posin el focus en la capacitat de superació, de supervivència i de fortalesa d’aquestes persones per fomentar el seu procés d’apoderament i que s’adonin del que han estat capaços. El periodisme ha de construir nous relats que siguin més justos amb els protagonistes.

Vas ser una de les primeres reporteres a cobrir la crisi humanitària dels refugiats. Com valores la cobertura informativa sobre aquest tema?
Hi ha molts periodistes que continuen intentant informar sobre això. Però la majoria de mitjans contesten que ja no és notícia. Crec que s’ha perdut el focus d’entendre què és i per a què serveix la informació. La informació no és entreteniment per passar l’estona. I ara els mitjans prioritzen el clic, la visita, i ens omplim de notícies tramposes, on l’ingeni passa davant de la profunditat. Saben que el fet que mori gent de fred és notícia, però també saben que això no dona diners. I quan s’ha generat l’hàbit que informar és entreteniment, costa que algú s’assegui a llegir un reportatge de cinc pàgines aprofundint en una qüestió. Si tu no eduques la ciutadania en alguna cosa, ella tampoc no ho demanarà.

Creus que el periodisme pot canviar el món?
El periodisme amb recursos per investigar, per estar al terreny, per muntar un documental de qualitat que transmeti no només valors, sinó sensacions… sí. Pot impulsar la gent a mobilitzar-se.

Internet i les xarxes socials acabaran amb el periodisme com el coneixíem fins ara o hi ha alguna esperança?
D’esperança n’hi ha. Perquè sempre hi haurà un sector que demani un periodisme de qualitat i veraç. Òbviament, les xarxes socials i internet ho han canviat tot, fins al punt que els periodistes ens hem hagut de convertir en micromitjans de comunicació. I això fa que la ciutadania tingui a l’abast una gran quantitat d’informació entre la qual ha d’aprendre a buscar quina té credibilitat. I això costa temps i esforç. No obstant això, encara hi ha petits nínxols de periodisme digne, i el que hem d’intentar és arribar a una part més gran de la població.

Creus que l’educació pot servir per reestablir aquests valors de dignitat i informació de qualitat?
L’aliança entre periodisme i pedagogia és fonamental. I la producció de continguts audiovisuals que tinguin càrrega de formació i d’informació per a gent jove per a mi és l’àmbit on hi ha més esperança. Crec que és la gran revolució pendent. És fonamental, d’altra banda, que a les escoles els joves aprenguin què és la informació de qualitat, com s’ha de buscar i contrastar, i que identifiquin les fonts de desinformació.

Per tant, el pensament crític es pot ensenyar?
Absolutament, com gairebé tot i a qualsevol edat. Tot i això, òbviament, és més senzill que es converteixi no només en coneixement, sinó també en palanca de canvi en l’etapa més jove.

I quins valors han d’aprendre els joves periodistes d’ara?
Per començar a construir una nova mirada, primer hem de remodelar la que arrosseguem. Primer s’ha de fer una autoanàlisi sobre les càrregues amb què ens hem format: el colonialisme, el centralisme, el racisme, el masclisme. I després, omplir-les amb contingut nou: formar-se en pensament postcolonial, en economies alternatives i circulars, en pensadors antiracistes, en ecologisme i en feminismes… i, sobretot, tornar a posar en valor l’educació. No només “estudiar per a alguna cosa”: estudiar fa que s’eixampli el que pensem i ens ajuda a fer front als prejudicis.