Plató ja deia que “la música és per a l’ànima el que la gimnàstica és per al cos” i, per tant, no és estrany que les virtuts terapèutiques que té s’hagin apreciat des que es van establir les regles de l’harmonia. Conscients dels beneficis enormes que pot aportar la música, els membres del Quantum Ensemble, l’orquestra de càmera resident de l’Auditori de Tenerife, amb el suport de Voluntaris de ”la Caixa”, ofereix actuacions personalitzades per als col·lectius més desafavorits de la nostra societat. El resultat és sorprenent no només per a les persones beneficiades, sinó també per als propis músics, que, acostumats a un públic rígid i a vegades encotillat, aprecien l’espontaneïtat de la resposta d’aquest públic inhabitual.

La musicoteràpia com a tal és una disciplina relativament recent, però hi ha constància, des de l’antic Egipte, de la cerca de beneficis per a la salut física, mental i emocional a través de la producció de sons. De fet, ni més ni menys que Pitàgores va posar en relació l’harmonia musical amb la del cos i Aristòtil fins i tot assignava a cada mode harmònic un estat d’ànim. Actualment, la musicoteràpia planteja promoure l’autoconeixement i l’expressió personal per satisfer així necessitats tan bàsiques com l’autoestima i les relacions amb els altres.

 

 

Carlos Vázquez és responsable de l’oficina tècnica de voluntariat i gestiona el programa de Voluntaris de ”la Caixa” a Tenerife. Ens explica que la iniciativa va sorgir dels propis músics i que els voluntaris es van llançar amb entusiasme al projecte, en el qual també hi ha implicats els educadors. “El projecte va dirigit a un públic molt ampli, des de nens amb discapacitat funcional fins a dones en risc d’exclusió social. El mes passat van venir dones procedents del món de la prostitució, que havien estat víctimes de tràfic de blanques, que vivien en albergs… dones que han tingut una vida molt dura i que per primera vegada anaven a un auditori”. El simple accés a altres facetes de la vida, relacionades amb la bellesa i la cultura, ja justificaria una activitat com aquesta, però l’aportació és molt més gran i assoleix una transcendència difícil de calibrar.

Una de les voluntàries, la jove Maribel, destaca que “als nens amb trastorn d’Asperger o autisme, la música els permet connectar amb les emocions, una cosa fonamental per a ells”. Donar forma a les emocions és el primer pas per conèixer-les i, per tant, conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Però la música també és una eina incomparable per entrar en contacte amb els altres i amb el món, un món que per a molts d’aquests col·lectius presenta massa vegades un rostre hostil. Així ho confirma l’educadora Laura Costa: “Els nens s’obren més a expressar el que senten i aprenen que tots compartim els mateixos sentiments. Els ajuda a conèixer les pròpies emocions i a identificar-les, a comunicar-se, a obrir-se als altres i a expressar sentiments de tristesa o frustració”.

Guacimara Alonso, ajudant de producció de l’auditori, destaca la diversitat de respostes que expressen els nens, i també les ganes que tenen de participar-hi: “Al novembre, quan van venir grups de nens amb trastorn d’Asperger i autisme, va ser molt curiós veure les reaccions que tenien, perquè eren molt diferents. Es va trencar la famosa quarta paret de l’escenari i més d’un va voler dirigir l’orquestra”. L’important per poder acotar correctament les activitats, per a Guacimara, és que el grau de discapacitat sigui relativament similar entre els nens, i destaca també el valor d’obrir-los noves experiències: “S’ha de tenir en compte que hi ha nens amb discapacitat als quals mai no porten al cine perquè si s’hi avorreixen o els molesta alguna cosa es poden aixecar o posar-se a parlar”.

Per a Cristóbal Barrios, clarinetista del Quantum Ensemble, “l’experiència sempre és meravellosa”. Davant l’excés de cerimònia i seriositat del públic habitual de música clàssica, els músics agraeixen l’espontaneïtat d’uns col·lectius que no estan sotmesos a les normes de comportament habituals. “El sentiment que tenim els músics és que som nosaltres els que hauríem d’estar agraïts que ens tractin amb tant d’afecte”, apunta Cristóbal. “Normalment hi ha una barrera entre el músic clàssic i el públic, i agraïm que aquí no hi sigui i que puguin passar coses diferents. Per exemple, l’altre dia, una nena de 4 anys va voler dirigir el grup. Li vam donar unes pautes i va ser molt divertit. Al final tots els nens volien fer-ho!”

A part d’aproximar aquests col·lectius a música i instruments amb els quals no se solen relacionar, l’activitat pot fins i tot despertar vocacions. És el cas de la petita JM, una nena de 10 anys fan de la música urbana i que escoltava música de càmera per primera vegada a la vida. L’impacte segurament va ser fort, perquè ara la petita no vol rapejar, no vol ballar reggaeton, ni tan sols vol tocar la guitarra elèctrica, sinó que… es planteja aprendre a tocar la viola.

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Rubén Plasencia