Passar el Nadal a l’hospital no agrada a ningú. Però hi ha petits detalls que poden alegrar el dia a qualsevol. La setmana passada, 244 cantants amateurs de totes les edats van portar les seves veus i il·lusió a l’Hospital Universitari 12 de Octubre de Madrid per participar en una iniciativa especial: el concert participatiu El Messies en vena. Els 244 donants de música van interpretar el cèlebre El Messies de Händel entre degotadors, cadires de rodes i públic en pijama.

Aquesta experiència col·lectiva, organitzada per l’Obra Social ”la Caixa” i l’associació Música en Vena, fa tres anys que funciona amb l’objectiu d’humanitzar els entorns sanitaris i millorar el benestar dels pacients, però és la primera vegada que aquesta versió especial per a l’hospital s’avança a l’estrena oficial d’El Messies participatiu, celebrat els dies 18 i 19 de desembre a l’Auditori Nacional de Música de Madrid.

Concretament, va ser la setmana passada quan, després de més de 40 hores d’assajos, 244 coristes aficionats, acompanyats pel director Félix Redondo, el pianista Omar Sánchez i tres solistes professionals, es van reunir per regalar a pacients, familiars, metges i infermers un espectacle tan solidari com impressionant. Hem parlat amb alguns dels integrants d’aquesta coral única i multitudinària.

 

Crispín Pérez, 78 anys, baix
El Crispín es presenta a l’Hospital Universitari 12 de Octubre amb un gran barret de feltre i una llarga capa de vellut en la qual hi ha algunes insígnies de la seva època com a marí. Va de vint-i-un botó, com se sol dir. “És que l’ocasió ho val!”, exclama. La primera vegada que es va presentar a les audicions, ja fa uns anys, li van dir que ho tornés a intentar l’any següent. Cantar El Messies era el seu somni des que va començar a la coral del col·legi, així que es va apuntar a una acadèmia de cant, es va passar tot l’estiu escoltant l’obra al seu MP3 i s’hi va tornar a presentar. Aquesta vegada va superar les audicions i, des d’aleshores, s’emociona cada vegada que puja a l’escenari. “Tenir l’oportunitat de cantar una lletra d’una espiritualitat tan extraordinària com aquesta és una experiència única”, afirma després de confessar que per a ell la música ho és tot. “La part que més m’agrada”, afegeix, “és l’amén final. Són cinc minuts preciosos en els quals veus que el públic s’hi implica tant que sembla com si el sostre hagués de caure. El que més em fa gaudir és veure gaudir la gent”, sentencia.

 

Juan Luis Peñaranda, 46 anys, baix
El Juanlu, economista, és un gran apassionat del cant i el teatre musical. Ja ha participat en algun altre cor, però aquesta és la primera vegada que cantarà El Messies. Està nerviós, però sobretot en té moltes ganes. “El que més m’agrada dels cors”, subratlla, “és poder conèixer tanta gent, i tan diferent, unida per una mateixa passió: cantar”, afirma. El Messies en vena, a més, li permet unir dues facetes molt importants en la seva vida: d’una banda, l’artística; de l’altra, el voluntariat.“Sempre que he fet alguna cosa artística he trobat a faltar poder donar-li una utilitat més social”, explica. “Per això, em sembla fantàstica aquesta iniciativa i el fet de tenir l’oportunitat de portar una mica de música i felicitat a les persones que estan hospitalitzades, perquè oblidin, almenys durant unes hores, la seva rutina i les seves circumstàncies”.

 

Encarnita Acera, 77 anys, contralt
La família de l’Encarnita porta la música a la sang. Mare del Juanlu, ella i el seu marit fa més de set anys que canten a El Messies participatiu. De fet, quan es dirigeix cap a la sala d’actes, gairebé a cada pas s’ha d’aturar per saludar algú. “Després de tants anys som una família!”, diu. “Hi ha molta gent jove i això em fa sentir jove a mi”. En el seu cas, a més d’aquest concert participatiu, hi ha una altra tradició a la qual no falla mai: cada 24 de desembre, juntament amb el Cor de l’Hospital de la Princesa, recorre les plantes de l’hospital cantant nadales. “Acabes amb el coll destrossat i és possible que arribis tard al sopar de la nit de Nadal, però la satisfacció d’haver portat una mica d’esperit nadalenc als pacients és tanta que no et fa res. Ells són el més important”, afirma. A la pregunta de per què creu que la música pot ajudar tant les persones, respon amb la senzillesa que només les grans veritats tenen: “perquè el que ens uneix a tots, parlem la llengua que parlem, són les emocions. I la música té una capacitat enorme per transmetre i despertar sentiments”.

 

Text: Patri Di Filippo
Fotografia: Dreta  Rita Puig-Serra / Esquerra – Iciar J. Carrasco