En David Cabrera té 48 anys i molt sentit de l’humor. Treballa com a assistent d’esdeveniments. Li agrada perquè li encanta conèixer gent i vestir-se bé —reconeix que és una mica presumit. Cada dia va al gimnàs: una estona de piscina, després classe de body combat… Els caps de setmana surt al cine o a ballar. A la cuina, se les enginya amb grans clàssics del dia a dia: truita, barquetes, macarrons. Una vida normal d’una persona qualsevol. Només passa que en David té síndrome de Down, i aquesta és justament la seva guerra: que el tractin com a una persona normal.

Els últims anys el panorama per a les persones amb síndrome de Down ha millorat força, “sobretot en l’àmbit mèdic i el de l’ensenyament”, explica la Laura Manduley, mare d’en David. “Ara hi ha molts nois que tenen carrera; abans era impensable, no hi havia ni coŀlegis per a ells.” A més, l’esperança de vida ha pujat molt, actualment la mitjana supera els seixanta anys. I això és una gran notícia: perquè per somiar en un futur dins de la normalitat, integrats a la societat, aquests nois primer han d’arribar a aquest futur.

 

 

Perquè puguin fer-ho amb la millor qualitat de vida, la Down Alzheimer Barcelona Neuroimaging Initiative (DABNI) ha començat un estudi en el qual participaran 1000 persones amb síndrome de Down, la mostra més gran que s’ha fet fins ara. L’objectiu de la recerca és el diagnòstic precoç i un coneixement més alt del comportament de l’alzheimer en persones amb Down. Actualment el 80% de més de 60 anys desenvolupa aquesta patologia.

Aquest estudi pioner ha nascut de les sinergies que s’han creat entre l’Obra Social ”la Caixa” i l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Gràcies a això, persones com en David podran acomplir els seus somnis de futur.

A en David li encanta viatjar. “He estat a Nova York, Londres, Roma, Dublín, Brasil…, i vull anar a molts més llocs. D’aquí a uns anys, també m’agradaria treballar en un hotel com a ajudant de sala o de cuina.”

Un dels somnis d’en Nil Taher, un altre noi amb Down de 24 anys, és poder treballar de monitor en escoles. “M’agraden els nanos perquè són menuts i agradables i em fan riure. I també vull continuar jugant a futbol amb el meu equip a Sant Cugat.”

Petites grans iŀlusions per a un demà que cada cop és més a prop.

 

Fotografia: Rita Puig-Serra