Malgrat que la imatge que tenim de Nietzsche és la d’un paio dur, gairebé més martell que no pas home, en el fons ell també era un romàntic. En dels seus aforismes a Humà, massa humà defensava que l’amor, per sobre de tot, és una llarga conversa. Que el que calia preguntar-se abans de casar-se era si t’imaginaves xerrant amb aquella persona fins al final dels dies. Però caldria fer un pas més enllà: no és tan sols l’amor de parella el que es basa en la construcció d’un llenguatge comú, parlar-se i escoltar-se, sinó l’amor en general. L’amor pels amics, per la família, i també l’amor pel company amb qui comparteixes escenari. Així ho prova Una guarida con luz, una obra en què el llenguatge teatral esborra totes les fronteres.

Una lliçó d’amor. Això ha significat per a la directora Paloma Pedrero la seva peça més recent, Una guarida con luz, que ha rebut el suport del programa Art for Change ”la Caixa”. Perquè el que descobreixen els intèrprets d’aquesta obra —un grup de refugiats, immigrants, actors professionals i persones sense sostre— és que no cal ni parlar el mateix idioma per poder crear un llenguatge comú.

L’obra —que la Paloma i la seva companyia teatral, l’ONG Caídos del Cielo, van estrenar fa unes setmanes en un Teatre Conde Duque de Madrid ple com un ou— narra la història d’un grup de gossos mentre esperen que la mestressa surti de l’hospital, on ella es debat entre la vida i la mort. “Crear un llenguatge animal, amb els seus sentits i moviments, ha estat la nostra manera de crear aquest llenguatge comú”, explica la Paloma, “perquè als animals no els importa la teva nacionalitat, idioma, identitat sexual o edat”. I l’escenari, en aquest sentit, es comporta d’una manera semblant: la dramaturga explica que, als qui arriben a la companyia per primera vegada, no els pregunta la seva història, “perquè no busquem parlar del seu dolor sinó transformar-lo en bellesa, i el teatre, que és l’art de l’escolta i la comunicació, és perfecte per a això.”

 

 

Per aquest motiu, no ha calgut res més que teatre per aconseguir que persones que gairebé no es movien, o que amb prou feines sabien quatre paraules de castellà acabessin la nit de l’estrena ballant, cantant i fent broma entre bambolines. “Ens hem limitat a treballar la part artística, perquè no hi ha cap teràpia millor que això, i els he exigit el mateix que a un actor, ja que per a mi és el que són” apunta la directora. “Tu no demanes a qui creus que no pot donar. Si demanes és perquè creus que aquella persona et pot respondre. I així és com s’ha creat un equip en què tothom necessita tothom, i tothom creu en tothom.”

 “En la roda de presentacions, al començament”, recorda la Paloma, “una noia es va presentar com a estrangera, perquè era de Santo Domingo. Jo li vaig contestar que al grup tots érem d’un lloc diferent, que ningú era estranger i que el nostre únic país era el teatre”. El que ens ensenya Una guarida con luz és que l’amor a l’altre, entès com a respecte, neix de parlar, d’escoltar-se, de la conversa: sigui en el llenguatge que sigui.

 

Fotografia: Silvia Varela